L’article Optimisme a deshora, publicat a El Món per Joan Ramon Resina, reflexiona sobre l’estat anímic i polític de la societat catalana actual, centrant-se en la desconnexió entre el discurs oficial i la realitat percebuda pel carrer.
L’autor critica el que anomena un optimisme impostat o institucional. Argumenta que es pretén projectar una imatge de normalitat i progrés que no concorda amb el sentiment de frustració o estancament que arrossega bona part de l’independentisme i la societat civil després dels esdeveniments dels darrers anys.
Conclou que per recuperar una base sòlida de futur, cal primer fer un exercici d’honestedat col·lectiva: una diagnosi realista de la situació, per crua que sigui, per poder tornar a construir un projecte amb cara i ulls. Per fer aquest diagnòstic, diu, s’ha d’acceptar la llei del conflicte: el darwinisme social (la supervivència i l’èxit depenen de la llei del més apte), des d’un vessant de cohesió col·lectiva i supervivència de grup, no pas com a lluita d’individus contra individus.
Subratlla que la selecció natural afavoreix les tribus amb individus fidels, valents i solidaris i justifica que la superioritat en termes històrics no és biològica, sinó moral i organitzativa: guanya qui sap cooperar millor. En conseqüència, descriu el poble català com a incapaç de cohesionar-se i dominat per la dissensió. Si Catalunya ha perdut poder o territori davant d’altres pobles (més cohesionats), és una conseqüència directa d’aquestes lleis evolutives aplicades a la història.
A qui assenyala com a culpables d’aquesta incapacitat de cohesió?, als progressistes1. Suggereix que els progressistes no volen fer l’esforç d’entendre com funciona el món realment (les lleis de l’evolució, la competència, la crueltat de la història) perquè és més fàcil quedar-se en la superfície. Els acusa de seguir la doctrina del doctor Pangloss (el Càndid de Voltaire), que afirmava que vivim en el millor dels mons possibles. Segons l’autor, els progressistes s’autoenganyen per no haver d’afrontar les veritats incòmodes.
Es fa curiosa aquesta acusació quant recordem que la difusió i promoció del darwinisme social, en el vessant més extrem (individualista), l’ha dut a terme el liberalisme des dels seus orígens i continua ressonant avui en dia. Fins i tot encara es vol imposar per la força amb el feixisme: les nacions o races en lluita perpètua per la dominació, només les races superiors tenen dret a prosperar i expandir-se (Lebensraum).
El gruix de la societat s’ha educat sota aquesta premissa des de fa pràcticament un segle, molt convenient de cara al sistema econòmic imperant: l’egoisme com a guia i motor de tota activitat. Una premissa que dinamita tota mena d’esperit de col·laboració i unió amb d’altres, si no és per treure’n profit personal, i que s’ha expressat històricament i espectacularment en moments com l’erosió i destrucció dels sindicats al Regne Unit en la dècada dels 80, quan va néixer el capitalisme depredador retratat a la pel·lícula Wall Street d’Oliver Stone.
I ara resulta que la culpa que no es vegi la realitat és dels progressistes que es dediquen a pintar de rosa les postes de sol. Per portar l’argumentació de l’autor a l’extrem caldria afegir que els progressistes no només han de deixar de ser tan ingenus sinó que han de reeducar a la societat catalana per fer-la entendre que la supervivència del grup depèn de la cohesió col·lectiva. Però compte, només la del grup, no sigui cas que es pensin que el principi es pot també aplicar a la vida particular de cadascun i molt menys en el vessant econòmic: aquests aspectes han de continuar regits pel darwinisme social extrem. Això es llei natural.
L’autor opera sota una lògica circular molt convenient:
- El capitalisme genera individualisme i precarietat (misèria).
- L’individu, educat en el darwinisme social, se sent sol i perdut.
- L’esquerra intenta pal·liar aquest dolor amb discursos d’integració i optimisme.
- La culpa de que siguem febles, estiguem dividits i no sapiguem veure la realitat, és de l’esquerra per ser optimista, no del capitalisme per triturar-nos.
Ara ves i li poses el cascavell a una societat amb una relació gairebé biològica amb els valors burgesos liberals que reverència l’individu botiguer. I d’on han sortit aquests valors? D’un ideari progressista?
Un cop més, el capitalisme porta misèria, la culpa és de l’esquerra. S’hauria entès millor cenyint-se al progressisme institucional, que fa la viu-viu mentre escampa flors i violes per no afrontar el conflicte. De fet, ho fan precisament perquè tenen un bon diagnòstic de la situació. Atacar al progressisme en general amb arguments liberals no pot acabar bé. Tanmateix, el diagnòstic és exacte: encara anem amb el lliri a la mà.
Enfilall
- En el context de l’article, el terme els progressistes sembla que es refereix a un bloc intel·lectual, mediàtic i polític que l’autor considera que domina l’esfera pública catalana actual definit per tres característiques:
El bloc de la Gestió i el Seny
Aquells sectors (principalment vinculats a l’entorn d’ERC, els Comuns i el PSC) que han abandonat la retòrica del conflicte directe per centrar-se en la gestió autonòmica. L’autor els acusa de vendre aquesta gestió com una victòria quan, segons la seva visió darwinista, és una claudicació.
L’elit intel·lectual Bona Persona
L’autor apunta contra els opinadors i acadèmics que promouen el que ell anomena bonisme. Són aquells que prioritzen valors universals com el diàleg, la pau, la integració i la convivència per sobre de la supervivència de la tribu. Per a Resina, aquestes idees són una mandra epistèmica perquè ignoren la cruesa de la lluita pel poder.
El Wokisme o l’Agenda Social Moderna
L’autor sol incloure en aquest grup els qui posen l’accent en les lluites de gènere, diversitat o drets socials individuals abans que en la identitat nacional dura. Creu que aquests temes són una distracció que
fragmenta la cohesió que necessitaria un poble per competir amb els veïns.
Els Anestesistes del Procés
L’autor dirigeix la seva crítica cap a aquells que intenten superar el trauma del 2017 a base d’optimisme i somriures. Per ell, aquests progressistes són els responsables de dir que tot anirà bé mentre, des de la seva òptica, el país s’està desintegrant. ↩︎
Deixa un comentari…