La història de la destrucció del sindicalisme no explica un accident, sinó un procés deliberat i sostingut per transformar el capitalisme. S’ha passat d’un model on el treballador era peça clau en l’engranatge social a un on és una unitat flexible/substituïble.
Aquest procés es pot dividir en 3 fases que expliquen com el capitalisme va gestionar el risc que representava el poder col·lectiu dels treballadors:
Trencament del contracte social (Anys 80)
Després de dècades de creixement (els trenta gloriosos), els grans centres de poder financer van començar a veure els sindicats no com a interlocutors, sinó com a rigideses del mercat.
Margaret Thatcher (Regne Unit) i Ronald Reagan (EUA) van iniciar una ofensiva neoliberal frontal. La destrucció del sindicat dels controladors aeris (PATCO) als EUA o la derrota dels miners al Regne Unit van ser els punts d’inflexió.
L’Estat va deixar de protegir el dret de vaga i va començar a utilitzar la llei per limitar el radi d’acció de la negociació col·lectiva.
Descentralització i fragmentació (Anys 90 – 2010)
Si el primer pas va ser l’atac polític, el segon va ser l’atac estructural. Per destruir un sindicat, el més efectiu és eliminar la fàbrica com a punt de trobada.
- Deslocalització i subcontractació: En fragmentar les empreses en cadenes de subministrament globals i empreses multiservei, la solidaritat obrera es va diluir. Si els treballadors d’una mateixa oficina pertanyen a cinc empreses diferents, és impossible organitzar una acció col·lectiva.
- Precarització i individualització: El contracte individual va substituir el conveni col·lectiu. Amb l’arribada de les plataformes digitals i l’economia gig, el treballador va passar a ser autònom (fals autònom), perdent així la cobertura legal per sindicar-se.
La gestió de risc descentralitzada com a eina final
En convertir el treballador en un gestor de risc, en un emprenedor de si mateix, el sistema trasllada el risc de l’empresa al treballador. Un treballador que ha de gestionar el seu propi risc (atur, malaltia, futur) està massa ocupat i atemorit per organitzar-se col·lectivament.
La destrucció dels sindicats ha estat, en última instància, la privatització del risc social.
El sistema ha aconseguit que la gran majoria de persones assumeixin que, si les coses van malament, la culpa és seva per no haver-se adaptat, eliminant qualsevol base política des d’on qüestionar les regles del joc.
D’aquí l’interès que hi ha, a més del monetari, en privatitzar serveis essencials, com la Salut. I a sobre s’ha d’escoltar que els sindicats son una enredada de les esquerres, com en aquest article.
Enfilall
Deixa un comentari…