Ohkwá:ri-tón

Sembla que la mecànica anterior no acabava d’anar bé. Qui s’ho hagués pensat.

La mecànica real del sistema ha evolucionat més enllà del que deia el document de 1961, però la MMT (Teoria Monetària Moderna) s’ha convertit en el marc mental des del qual molts governs i bancs centrals operen, encara que no ho admetin oficialment.

Per què Modern Money Mechanics ha quedat obsolet?

El document de la Fed de Chicago es basava en el model de multiplicador monetari. Aquesta idea deia que el banc central controla la quantitat de diners limitant les reserves (si el banc té 10, pot prestar 100).

• Realitat actual: Des de la crisi de 2008 i especialment després de 2020, els bancs centrals han inundat el sistema amb reserves abundants (a través de la Quantitative Easing o QE).

• Requisits de reserva al 0%: Als Estats Units, per exemple, el requeriment de reserves es va eliminar formalment el 2020. Els bancs ja no estan limitats per les reserves que tenen per crear préstecs, sinó per la seva pròpia solvència i capital.

Avui ja no es fa servir la mecànica de 1961; el sistema actual és un model de reserves abundants on el banc central controla el preu del diner (interessos) i no la quantitat de reserves.

S’aplica la MMT (Modern Monetary Theory)?

La MMT diu que un país que emet la seva pròpia moneda no pot fer fallida i que l’únic límit real a la despesa pública no és el dèficit, sinó la inflació¹.

A la pràctica:

• Finançament de deute: Durant les crisis recents, els bancs centrals han comprat gairebé tot el deute nou emès pels governs. Això és, a efectes pràctics, el que la MMT descriu: el banc central actuant com a suport total de la despesa del govern.

• Prioritat a l’economia real: Moltes polítiques actuals prioritzen la plena ocupació o el creixement per sobre de l’equilibri pressupostari, una premissa central de la MMT.

• Límit de la inflació: El 2022 i 2023 vàrem veure com la inflació tornava. Això va validar el que la MMT sempre deia: que el perill de crear massa diners no és el deute, sinó l’augment de preus.

Així doncs avui vivim en un sistema híbrid:

• Creació de diners: Domina la realitat de la banca comercial. Els diners es creen quan demanes una hipoteca o un crèdit (com deia Modern Money Mechanics, però sense les restriccions de reserves d’abans).

• Gestió de l’Estat: S’aplica una MMT implícita. Els governs gasten el que calgui i els bancs centrals fan que el deute sigui assequible mantenint els tipus o comprant bons, fins que la inflació els obliga a frenar.

Enfilall

1. ↩︎

Gràcies a CV per la correcció.

L’advertència sobre els perills dels dèficits no és exclusiva ni originària de la Teoria Monetària Moderna (MMT). De fet, la relació entre l’excés de diners en circulació i l’augment de preus és un dels pilars de l’economia clàssica i monetarista.

Un Estat que emet la seva pròpia moneda no pot fer fallida en el sentit tradicional (com una família o una empresa), però això no és una carta blanca per gastar sense límit. El límit real és la inflació. El que fa la MMT és canviar el focus. No diu que el dèficit sigui irrellevant, sinó que l’únic límit real a la despesa pública no és el pressupost (els diners no s’acaben), sinó la capacitat productiva de l’economia. Si el govern gasta més enllà del que l’economia pot produir en béns i serveis, llavors sí que es genera inflació.

Si el govern injecta més diners a l’economia dels que el sistema pot absorbir mitjançant la producció de béns i serveis, els preus pugen. Aquest concepte s’alinea amb la visió clàssica de l’oferta i la demanda. El perill de la inflació derivat d’un dèficit excessiu és una realitat acceptada per gairebé totes les escoles econòmiques, no una descoberta de la MMT. Tot i que la MMT ha popularitzat la idea que el deute no importa (sota certes condicions), aquesta teoria continua sent heterodoxa i és criticada pel corrent majoritari precisament per com infravalora, segons els seus detractors, la dificultat de controlar la inflació un cop s’escapa de les mans.