Això sembla que té sentit (gran moment pels pensadors liberals). On es la trampa?
Aquesta és una de les paradoxes més grans del capitalisme contemporani: mentre la teoria diu que el sistema serveix per finançar l’economia real (fàbriques, tecnologia, serveis), les dades mostren el creixement d’un fenomen anomenat financiarització. L’economia financera creix molt més ràpid que la real i, sovint, es disfressa d’inversió el que és purament especulació.
Desacoblament
El valor dels actius financers (accions, derivats, deute) és diverses vegades superior al PIB mundial (valor de tots els béns/serveis reals produïts en un any).
- Economia real: Un pagès ven pomes. Hi ha un límit físic a quantes pomes pot produir.
- Economia financera: Un banc pot crear un derivat sobre el preu de les pomes, una opció sobre aquest derivat i un fons que asseguri l’opció. El paper pot créixer infinitament sense plantar ni una sola pomera més.
Extracció de valor vs. creació de valor
Moltes polítiques que es venen com a estímuls a l’economia real acaben atrapades en el sector financer:
- Buybacks (Recompra d’accions): Moltes empreses no usen els seus beneficis per apujar sous o comprar màquines noves, sinó per comprar les seves pròpies accions. Això fa pujar el preu de l’acció (economia financera) però no millora la producció (economia real).
- Inflació d’actius: Quan els bancs centrals injecten diners (com hem vist amb la MMT o el document de la Fed), aquests diners sovint no arriben al carrer, sinó que es queden en mans d’inversors que compren pisos o accions, fent que el preu d’aquests pugi sense que la societat sigui més pròspera.
La financiarització de la vida quotidiana
Diem que invertim en economia real, però hem convertit la base de l’economia real en productes financers:
- L’habitatge: Abans era un bé d’ús (real). Ara és un actiu financer per a fons d’inversió.
- El deute: El consum de les famílies ja no depèn només del sou (real), sinó del crèdit (financer).
Llavors, qui inverteix realment en l’economia real?
Quan els governs parlen de prioritzar l’economia real mitjançant la MMT, ho fan precisament per intentar corregir aquest excés financer. La idea és:
1. Si el sector privat només vol jugar a la borsa (economia financera)…
2. …el Govern ha de crear diners i posar-los directament en mans de la gent o en infraestructures (economia real).
El gran risc: La inflació de costos
El perill de dir que invertim en economia real mentre el sector financer no para de créixer és que s’acaba generant una economia de rendistes. Si els diners creats només serveixen perquè els fons comprin més terra, més pisos o més empreses estratègiques, el cost de la vida puja per a tothom, però la producció real no millora.
No es pot dir amb honestedat que s’inverteix en economia real si no hi ha polítiques que penalitzin l’especulació financera i protegeixin els sectors productius.
Actualment, el sistema bombeja sang (diners), però molta d’aquesta sang es queda en els tumors (bombolles financeres) en lloc d’arribar als músculs (treballadors i empreses reals).
Enfilall
Deixa un comentari…