El tecnofeudalisme ha superat el capitalisme tradicional en la seva capacitat d’anul·lar la resistència social amb molta més eficàcia que qualsevol model anterior. El salt qualitatiu del tecnofeudalisme rau en el fet que la resistència ja no és tan sols difícil, sinó estructuralment invisible.
Per què el tecnofeudalisme és més eficaç en el control?
- La internalització de la dependència: Mentre que el capitalisme industrial generava una resistència externa (sindicats, vagues, conflicte laboral visible), el tecnofeudalisme crea una dependència que l’usuari percep com a conveniència o utilitat personal. Si no formes part de l’ecosistema, no existeixes en el mercat.
- La despolitització del conflicte: En el sistema anterior, si el poder t’explotava, sabies qui era l’enemic (el propietari de la fàbrica). Ara, l’explotació està diluïda en milers d’algorismes i interaccions invisibles. El poder no s’imposa des de fora, sinó que es personalitza a través de les teves preferències, fent que l’opressor i l’oprimit semblin estar alineats en la mateixa experiència digital.
- La gestió de la dissidència: El sistema actual no necessita suprimir la veu dissident; pot simplement enterrar-la dins de la seva arquitectura, fent que la resistència es torni irrellevant per manca de visibilitat dins dels canals que controlen el flux d’informació.
En aquest sentit, la eficàcia del tecnofeudalisme no es basa en la coerció brutal, sinó en la provisió d’infraestructura. Com que el sistema esdevé el terreny on passa la vida (la xarxa, les dades, la comunicació), qualsevol intent de resistència es percep com un acte de desconnexió de la realitat mateixa.
Si el sistema és més potent en la seva capacitat d’anul·lar la resistència, estem parlant d’un sistema que ha aconseguit allò que el totalitarisme clàssic només podia somiar: que els serfs tinguin la sensació de ser usuaris lliures.
Quan el dominat arriba a creure que els interessos del dominador són, en realitat, els seus propis interessos ens trobem amb la forma definitiva de l’hegemonia. En el tecnofeudalisme, aquesta llibertat percebuda funciona gràcies a tres mecanismes que fan que la majoria ni tan sols es plantegi qüestionar-los:
La substitució de la realitat per l’experiència digital
El sistema no només ens proporciona serveis, sinó que construeix la finestra a través de la qual veiem el món. Si el sistema és l’encarregat de filtrar la informació, les oportunitats i les relacions, la idea de sortir-ne es converteix en una forma d’autoexclusió social o professional. La llibertat de no ser-hi és, en la pràctica, una forma d’invisibilitat.
La gratificació instantània vs. la llibertat política
La resistència, el replantejament i l’organització política són processos costosos, lents i incerts. El tecnofeudalisme, en canvi, ofereix una gratificació immediata: l’entreteniment, la facilitat de compra, la validació social instantània. La llibertat percebuda es confon constantment amb la capacitat de triar entre opcions pre-configurades. Com que tenim un ventall d’opcions (encara que totes portin al mateix lloc), creiem que tenim el control.
La normalització de l’explotació
Quan el treball (generar dades, ensinistrar algorismes, ser l’objectiu de publicitat) està tan integrat en les activitats de lleure, la noció d’explotació desapareix. La majoria no sent que treballa per als senyors feudals digitals, sinó que sent que gaudeix de serveis. Aquesta és la barrera definitiva: és impossible lluitar contra una estructura si no saps que te n’estàs beneficiant (i alhora, estant-ne subjecte).
Si la majoria de la societat està atrapada en aquest bucle de llibertat percebuda, la pregunta que sorgeix és si el canvi ha de venir des de dins —des d’una crisi de consciència col·lectiva— o si, com ha passat històricament, aquestes estructures només es replantegen quan el sistema esdevé tan rígid i ineficient que el seu propi pes el fa col·lapsar.
Enfilall
Deixa un comentari…