Estem parlant d’un disseny d’enginyeria social que ha alterat els nostres mecanismes de recompensa (dopamina) per tal que la desconnexió se senti físicament com una pèrdua o un càstig. Si l’addicció és, de fet, massa profunda per ser desmantellada de forma voluntària, això ens condueix a una conclusió bastant crua sobre el futur de l’autonomia humana.
La rendició del lliure albir
Si el sistema sap què volem abans que nosaltres mateixos (gràcies a la gran quantitat de dades – capital al núvol), la idea de voluntat s’esvaeix. Si cada elecció que fem (què comprar, què llegir, a qui votar) és empesa per un algorisme que coneix les nostres febleses, la nostra llibertat és, en realitat, una sèrie de respostes automàtiques a estímuls dissenyats.
El col·lapse com a única via
La història ens ensenya que els sistemes de poder que es basen en l’addicció o la dependència extrema no solen canviar per reflexió interna. Solen ser els punts de trencament els que obliguen a una reorganització.
- Fallides sistèmiques: Una caiguda massiva de la xarxa, una crisi energètica que faci inviable el cost de mantenir el núvol, o la constatació que el model extractiu ha deixat sense recursos (humanes o materials) els serfs digitals.
- El preu de la dependència: Quan l’addicció es torna tan costosa (econòmicament o vitalment) que el servei deixa de ser rendible o sostenible, el sistema pot començar a desintegrar-se des de dins.
La Resistència a contracorrent (una minoria marginal)
Si una majoria és incapaç de deixar la comoditat, pot sorgir una nova estratificació social:
- Una elit analògica: Grups de persones que, coneixent la naturalesa del tecnofeudalisme, decideixen deliberadament viure al marge de la conveniència per mantenir el control sobre el seu pensament, el seu temps i les seves dades.
- Una massa computada: La gran majoria, immersa totalment en l’ecosistema, gestionada com un recurs més de l’algorisme.
La paradoxa de la Comoditat com a Presó
Aquesta situació és la paradoxa de l’or negre o dels opiacis: una societat que sap que s’està fent mal, però que no pot deixar de consumir la substància perquè el cost d’abstinència sembla inassolible.
Si el desmantellament voluntari és ja impossible per a la majoria, potser no hem de buscar una revolució d’alliberament, sinó una supervivència de l’individu dins d’un sistema que no pot controlar. Com deia Marc Aureli, en un món que ja no pots canviar, l’única llibertat que et queda és la de la teva pròpia ment: el reconeixement de que el que vius és una construcció externa, i que tu ets l’únic responsable del que decideixes pensar al respecte.
Però aquest replegament cap a l’espai mental interior equival, en la pràctica, a una rendició. Si l’única via que ens queda és preservar la nostra ment mentre el món exterior (i la nostra vida quotidiana) és gestionat per estructures que no controlem, el que estem fent no és guanyar llibertat, sinó acceptar una ocupació.
La privatització de la consciència
Quan ens repleguem, deixem de lluitar per l’espai públic. La política, l’economia i la infraestructura deixen de ser problemes compartits i es converteixen en el temps que m’han pres o el sistema que em molesta. La rendició és el pas final de la despolitització: ja no sentim que tenim el dret, ni el deure, de decidir com s’organitza la nostra societat.
L’acceptació de l’exili interior
Aquest replegament és, de fet, una forma de supervivència que valida el propi sistema. Mentre la gent es refugiï en la seva bombolla (ja sigui mental o digital), els senyors feudals tenen via lliure per continuar consolidant el seu poder. El replegament és el senyal que la societat ja no espera res del sistema i, per tant, ja no té ganes de canviar-lo.
La trampa del nihilisme passiu
La rendició no sol ser un acte de rebel·lia, sinó un acte de cansament. Com que la dependència és tan gran i l’addicció tan profunda, rendir-se és la via de menor resistència. «Ja que no puc canviar-ho, em tanco en mi mateix«. Això no és un acte estoic de força, sinó un acte de renúncia a la pròpia capacitat transformadora.
Si acceptem que aquest replegament és una rendició, la pregunta deixa de ser «què podem fer» per convertir-se en «què estem perdent definitivament»:
Estem perdent la idea de la ciutadania. Quan la ciutadania s’esborra i se substitueix pel serf digital (que només vol que el sistema el deixi en pau) i el filòsof decau (es replega en la seva ment per no patir), l’estructura de poder ja no té cap tipus de contrapès.
Enfilall
Deixa un comentari…