I els polítics actuals ja saben el pa que s’hi dona?
La majoria de la classe política actual opera amb un marc mental del segle XX, on el poder es regula mitjançant lleis impreses en paper i decrets oficials. No obstant això, en l’era de la República Tecnològica que proclama Palantir, el poder real és executiu i algorítmic.
Asimetria de coneixement
Hi ha una bretxa insalvable entre reguladors i regulats. Quan els governs intenten legislar sobre IA (com l’Acta d’IA de la UE), sovint ho fan sobre conceptes que ja han quedat obsolets. Les empreses com Palantir no només tenen la tecnologia, sinó que tenen els experts que expliquen als polítics què és la tecnologia. Això crea un conflicte d’interessos on el jutge depèn totalment de la part per entendre el cas.
Rendició per eficiència
La subcontractació és una droga política. És molt més fàcil i ràpid signar un contracte de 500 milions amb Palantir per solucionar el problema de la gestió fronterera o el crim organitzat que no pas reformar tota l’administració pública per crear una alternativa sobirana. El polític busca resultats dins del seu cicle electoral (4 anys), mentre que la infraestructura pública triga dècades a construir-se.
La porta giratòria tecnològica
No podem oblidar que molts assessors de seguretat nacional i alts càrrecs acaben treballant per a aquestes mateixes corporacions. La línia que separa l’Estat d’aquestes empreses és cada vegada més difusa, creant un Complex Militar-Digital on els interessos de supervivència de l’Estat i els de benefici de l’empresa s’acaben mimetitzant.
Si la nacionalització sembla una utopia i la subcontractació és una capitulació, l’única via democràtica real seria la transparència radical per disseny:
- Exigir codi obert en qualsevol eina que afecti els drets fonamentals.
- Crear agències de supervisió algorítmica amb poder real de vet, formades per experts independents i societat civil, no per polítics de carrera.
En definitiva, el legalisme tàctic ara té una versió digital: la privatització de les funcions més sensibles de l’Estat. Si el codi decideix qui és culpable, qui és elegible per a una ajuda o qui és un objectiu militar, qui governa realment?
És una elecció històrica: o l’Estat aprèn a programar la seva pròpia llibertat, o acabarà sent un simple client (i un ostatge) de qui té el servidor.
Enfilall
Deixa un comentari…