Oeconomia (documental), Carmen Losmann, 2020
El creixement econòmic i el sistema de deute estan lligats de forma gairebé circular. El trànsit del diner segueix una lògica de balanços comptables on el benefici d’un és, necessàriament, el deute de l’altre.
El sistema és un joc de suma zero pel que fa als balanços: per cada euro en positiu (estalvi/benefici), hi ha d’haver un euro en negatiu (deute) en algun lloc del procés.
Flux de creació i trànsit dels diners
1. Origen (Banc Comercial): El cicle no comença amb estalvis, sinó amb una promesa de pagament. Quan un actor (Empresa o Estat) demana un crèdit, el banc crea un dipòsit (diner) i un deute simultàniament.
Balanç del banc: Actiu (el teu deute) = Passiu (el teu saldo al compte).
2. Trànsit (Sector Real): Aquests diners creats flueixen cap a l’economia:
- L’empresa paga salaris i proveïdors per produir béns.
- Els ciutadans reben salaris i compren productes.
- Punt clau: El diner circula, però la quantitat total de diner en el sistema mai és suficient per pagar el deute original més els interessos acumulats, a menys que es demani un nou crèdit.
3. Benefici (Acumulació): Perquè una empresa tingui beneficis nets, algú altre (generalment l’Estat o altres consumidors) ha d’incrementar el seu deute. El benefici és, literalment, diner que surt del flux de circulació per quedar-se en el balanç de l’estalviador o l’accionista.
4. Tancament (Extinció): El deutor torna el capital al banc:
- El diner desapareix del sistema (es cancel·la passiu del banc).
- El creixement s’atura si no hi ha una nova injecció de crèdit.
El diner circula, però la quantitat total de diner en el sistema mai és suficient per pagar el deute original més els interessos acumulats, a menys que es demani un nou crèdit.
Com es garanteix això?
No és que hi hagi un mecanisme legal que ho garanteixi explícitament, sinó que és una conseqüència matemàtica del funcionament del sistema de reserva fraccionaria i de la creació de diners com a deute.
El desequilibri original (principal vs. interessos)
Quan un banc crea 1.000 € per a un préstec, només ha creat aquests 1.000 € (el capital principal). Però el contracte diu que n’has de retornar, per exemple, 1.100 € (capital + interessos).
- El banc no ha creat els 100 € addicionals dels interessos.
- Aquests 100 € no existeixen enlloc en l’economia en el moment de la signatura.
La cadira buida (competència pel diner)
Com que el diner per pagar els interessos no existeix, els deutors han de competir entre ells per aconseguir-lo.
- Si jo pago el meu deute + interessos, estic utilitzant diners creats a través del préstec d’una altra persona.
- Això vol dir que si algú aconsegueix pagar tot el seu deute amb interessos, una altra persona es quedarà sense prou diners per pagar el seu. Com en el joc de la cadira: sempre hi ha més gent que cadires.
La necessitat de creixement perpetu
Per evitar que el sistema col·lapsi (perquè la gent no pugui pagar i els bancs facin fallida), l’única solució és que la massa monetària creixi constantment.
Com es fa això? Mitjançant nous préstecs i fent servir el deute de demà per pagar els interessos d’avui.
Aquesta és la raó per la qual el sistema exigeix un creixement econòmic perpetu: si el deute deixa de créixer, el sistema es contreu i es produeixen les crisis de liquiditat.
El paper de l’Estat i els Bancs Centrals
En moments on el sector privat (empreses i famílies) no vol demanar més crèdits (per exemple, en una crisi), el sistema corre el risc de quedar-se sense oxigen (diner). És aquí on l’Estat sol intervenir deutes ell mateix (deute públic) per injectar diners al sistema i evitar que la cadena de pagaments es trenqui.
El diner neix amb una càrrega (l’interès) que ell mateix no conté. Per tant, el sistema està obligat a una fugida cap endavant: per liquidar els deutes vells, en calen de nous de més grans. Si la roda s’atura, el sistema s’encomana d’insolvència.
Deixa un comentari…