Friedrich Nietzsche, a la La genealogia de la moral (1887), fa una de les anàlisis etimològiques i psicològiques més potents de la història de la filosofia sobre el terme schuld.
A l’alemany, la paraula schuld té un doble significat: deute (econòmic) i culpa (moral).
Origen del càstig (deutor i creditor)
Nietzsche sosté que el concepte moral de culpa no prové d’una idea abstracta de pecat, sinó de la relació contractual més primitiva: deutor i creditor.
Originàriament, si un deutor no podia pagar, el creditor tenia dret a infligir-li dany físic com a compensació. El plaer de fer patir servia de repagament. La consciència moral i el sentiment de culpa neixen quan aquesta violència es gira cap a l’interior de l’individu.
La mala consciència
Segons Nietzsche, Estat i societat forcen l’individu a viure en pau, la qual cosa impedeix que els nostres instints agressius surtin a l’exterior. Què passa llavors?
L’home es torna contra si mateix. La mala consciència és l’instint de crueltat que, en no poder descarregar-se sobre altres, es regira. L’individu es deu a la comunitat (o avantpassats, o Déu) i, com que mai pot pagar aquest deute infinit, viu en un estat permanent de culpa.
La crisi de l’Euro i el Bundesbank
L’ordoliberalisme alemany està profundament impregnat d’aquesta visió:
- El deute com a pecat: Quan Alemanya parlava del deute grec, no ho feia només com un problema de balanços comptables, sinó com un defecte moral. Si tens schuld (deute), ets un schuldiger (culpable).
- L’ascesi de l’austeritat: L’austeritat imposada a la perifèria europea no era només una mesura econòmica; era una penitència. El càstig (les retallades) servia per netejar la culpa de la mala gestió anterior.
L’Estat utilitza el concepte de deute per moralitzar la submissió. Es diu al poble: “Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” (creant culpa col·lectiva) per justificar que la classe dominant retalli drets socials.
Varoufakis intentava parlar de deute com un error matemàtic o un desajust del sistema. Però es va trobar amb un mur (Schäuble/Bundesbank) que parlava de culpa en el sentit nietzscheà: algú ha de patir perquè el deute s’ha contret.
Nietzsche ens diu que l’home és l’únic animal capaç de fer promeses (deutes). Però el preu d’aquesta capacitat ha estat la creació d’una superestructura moral que utilitza la por i el deute per domesticar la voluntat de poder de les societats.
Aquesta relació contractual entre el deutor i el creditor… és tan vella com l’existència de ‘subjectes jurídics’ i ens remet a les formes fonamentals de compra, venda, canvi i comerç.
Nietzsche, La genealogia de la moral.
Enfilall
Deixa un comentari…