per definició, si algú aconsegueix pagar tot el seu deute amb interessos, una altra persona, en algun lloc del sistema, es quedarà sense prou diners per pagar el seu.
Això vol dir que si la meitat dels deutors paguen l’altre meitat no podrà pagar?
La meitat de la població hauria de fer fallida perquè l’altra meitat pogués pagar. Però el sistema no col·lapsa d’aquesta manera tan binària gràcies a tres factors que estiren el temps i els diners:
La velocitat de circulació del diner
El diner no s’està quiet. Un mateix euro pot servir per pagar molts deutes diferents.
- Jo et dec 100 €.
- Tu fas servir aquests 100 € per pagar el perruquer.
- El perruquer els fa servir per pagar la seva part del préstec al banc.
Un sol bitllet (o anotació digital) ha cancel·lat o servit per a múltiples obligacions. Això suavitza la falta de diners, però no resol el problema del diferencial dels interessos a escala global.
El deute públic com a pulmó
L’Estat és el deutor que mai acaba de pagar.
Mentre que famílies i empreses tenen l’obligació de posar el seu comptador de deute a zero en algun moment, els Estats moderns rarament redueixen el seu deute total; simplement el van refinançant (demanen nous préstecs per pagar els vells).
Aquest deute permanent de l’Estat injecta constantment la liquiditat que el sector privat necessita per pagar els seus propis interessos sense fer fallida.
Expansió monetària contínua (el nou deute)
- Perquè la majoria pugui pagar, el joc de les cadires no s’atura mai perquè algú està afegint cadires constantment.
- Si avui hi ha 1.000 € de deute total, l’única manera que tothom pagui capital + interessos (diguem 1.100 €) és que demà algú altre demani un préstec de 200 € nous.
- Ara hi ha 1.200 € circulant, suficients perquè els primers paguin els seus 1.100 €. El problema s’ha traslladat al nou deutor, que en deurà 220 €.
Qui és que no paga?
No és que la meitat de la gent no pugui pagar i vagi a la presó. El sistema tria les seves víctimes de maneres més subtils:
- Països en desenvolupament: Sovint actuen com els deutors que absorbeixen la impossibilitat de pagament del sistema global (deute extern impagable).
- Crisis cícliques: Cada cert temps (com el 2008), el desequilibri és tan gran que el sistema es purga i llavors sí, milers de persones perden les cases o les empreses alhora. És el moment on es retiren les cadires de cop.
- Inflació: Si hi ha molt deute i molts diners nous per intentar pagar-lo, el valor del diner baixa. La pèrdua de poder adquisitiu és una forma silenciosa de no pagar el valor real del que es devia.
La majoria de persones paguen perquè el sistema està en expansió permanent. El problema de la cadira buida no el veiem cada dia perquè el deute total del món no para de créixer.
El dia que el deute global s’intentés pagar del tot i no se’n generés de nou, l’economia s’aturaria en sec perquè, literalment, no hi hauria prou diners físics ni digitals per cobrir els interessos comptabilitzats.
Deixa un comentari…