El sistema es inestable, sempre ha de créixer si o si, i cada cert temps entra en crisi si o si, agradi o no. El creixement no és una opció política o un desig de ser més rics, sinó una necessitat estructural per evitar el col·lapse. Es una inestabilitat programada, inherent al sistema.
El creixement es imperatiu. En una economia que no creix (creixement zero), el volum de deute i d’interessos acabaria devorant tota la liquiditat disponible.
- Per pagar els interessos del deute passat, necessitem que el PIB creixi per generar nous ingressos.
- Perquè el PIB creixi, cal que les empreses inverteixin.
- Perquè les empreses inverteixin, demanen nous crèdits… la qual cosa genera més deute i més interessos futur.
Això crea una espiral exponencial. Si l’economia s’atura, els deutors no poden pagar, els bancs es queden sense capital, el crèdit es talla i el sistema entra en paràlisi (deflació).
Les crisis com a mecanisme de purga
Com que és impossible créixer infinitament en un planeta amb recursos finits, el sistema arriba periòdicament a un punt de saturació on el deute és massa gran respecte a la capacitat real de l’economia per pagar-lo. Quan això passa, la crisi actua com un reset:
- Destrucció de capital: Moltes empreses i famílies fan fallida. El seu deute s’esborra (però a canvi de perdre els seus actius, que passen als bancs).
- Concentració de riquesa: En les crisis, els qui tenen liquiditat compren els actius dels qui han fet fallida a preus de saldo.
- Intervenció estatal: L’Estat rescata el sistema (sovint socialitzant les pèrdues) per tornar a posar el comptador a un nivell que permeti començar un nou cicle de creixement.
La paradoxa ecològica i el sistema financer
Aquesta és la part més profunda: si el nostre sistema de diners necessita créixer un 2% o 3% anual per no col·lapsar financerament, estem obligats a consumir més recursos cada any, encara que ja tinguem les necessitats cobertes.
El sistema financer (digital i abstracte) té una lògica de creixement exponencial però el món físic (recursos, energia, biosfera) té límits finits.
El sistema està dissenyat per anar a tota màquina o estavellar-se; no té marxa de repòs.
Les crisis son inevitables perquè el desequilibri entre deute total (que creix ràpid) i economia real (que creix més lent) s’acaba fent insostenible.
Existeix una economia estable que no necessiti créixer? La resposta, amb el sistema de creació de diner actual, és pràcticament no. Per tenir una economia estable sense creixement, caldria canviar la manera com es crea el diner.
Enfilall
Deixa un comentari…