La responsabilitat del Bundesbank (Banc Central d’Alemanya) en la gestió de la crisi de 2008 i la posterior crisi de l’eurozona (2010-2015) és un dels temes més divisoris de la història econòmica moderna.
Des d’una perspectiva crítica, com la que planteja Varoufakis o l’escola neokeynesiana, el Bundesbank no va actuar només com a banc, sinó com a guardià ideològic d’un model que va prioritzar l’estabilitat dels preus per sobre de la supervivència social dels països del sud.
Exportació de l’Ordoliberalisme
El Bundesbank és el bressol de l’ordoliberalisme, una doctrina que diu que l’Estat només ha de garantir que el mercat funcioni i que la inflació sigui baixa.
Durant la crisi, el Bundesbank va forçar que el Banc Central Europeu (BCE) adoptés aquesta rigidesa alemanya. Això va impedir que Europa reaccionés amb la rapidesa dels EUA o el Japó, que van injectar diners immediatament per salvar l’economia real.
El rescat emmascarat dels bancs alemanys
Abans del 2008, els bancs privats alemanys havien prestat milers de milions a Grècia, Espanya i Portugal. Quan la bombolla va esclatar el Bundesbank i el govern alemany van insistir en els rescats oficials.
Aquests diners no anaven a Grècia per fer escoles, sinó per pagar els deutes amb bancs privats alemanys i francesos. Com a resultat, el risc es va transvasar del sector privat al sector públic.
L’oposició a la unió de transferències
El Bundesbank sempre s’ha oposat aferrissadament a que els països rics ajudin directament els pobres sense condicions draconianes.
Va insistir en el concepte de risc moral (moral hazard): “Si ajudem a grecs o espanyols sense castigar-los amb austeritat, tornaran a gastar massa“. Aquesta visió moralista de l’economia va convertir una crisi financera en una crisi d’identitat europea, alimentant ressentiment entre el nord i el sud.
La paràlisi del BCE (L’era de Jens Weidmann)
Jens Weidmann, president del Bundesbank durant gran part de la crisi, va ser la veu dissident constant dins del BCE contra Mario Draghi.
Es va oposar a la compra de deute públic (QE) i a baixar els tipus d’interès. Aquesta resistència interna va fer que les mesures d’estímul arribessin tard i fossin tímides, allargant la recessió a Europa molt més que a la resta del món desenvolupat.
El Bundesbank va actuar com a nucli d’una superestructura que protegia els estalvis de les classes mitjanes/altes alemanyes a costa de desindustrialització i atur al sud d’Europa. No va ser una decisió tècnica, va ser una decisió de classe a escala continental.
Mentre Grècia s’enfonsava, el Bundesbank celebrava que Alemanya es finançava a tipus d’interès negatius. El capital fugia del sud per refugiar-se en la seguretat alemanya, un negoci rodó per a la seva economia.
Enfilall
Deixa un comentari…