Debt: The First 5,000 Years (Deute: Els primers 5.000 anys).
Segons Graeber, el que ens ensenyen a la universitat sobre l’origen del diner no és només un error, sinó un mite fundacional per justificar el sistema actual.
El mite del bescanvi (barter)
L’economia clàssica diu que primer existia el bescanvi (tu em dónes una vaca, jo et dono blat), però com que era complicat, vam inventar el diner per facilitar-ho.
Segons Graeber no existeix ni un sol registre històric ni etnogràfic d’una societat on el bescanvi fos el mode principal d’intercanvi intern. El bescanvi solia ocórrer només entre enemics o estranys, on no hi havia confiança.
El que hi havia eren economies de crèdit humà. En una comunitat, si algú necessitava quelcom, ho rebia, i es creava un deute implícit (et dec una). El diner no va néixer per substituir el bescanvi, sinó per mesurar aquests deutes.
El diner no va néixer del mercat, sinó de l’Estat i la guerra
El diner (especialment la moneda encunyada) no va sorgir de veïns que volien comerciar millor, sinó de la necessitat dels estats i exèrcits: l’Estat creava una moneda i la donava als soldats. Després, exigia que tothom pagués impostos en aquesta mateixa moneda. Això obligava a vendre coses/serveis als soldats per aconseguir monedes i evitar la presó. Així es creaven mercats on no n’hi havia, per alimentar exèrcits.
El diner com a mesura de violència i càstig
Graeber analitza sistemes antics on el diner s’utilitzava per calcular el preu de la sang (wergild): Si mataves algú o ofenies una altra família, havies de pagar una quantitat exacta per evitar una guerra civil. El diner serveix per quantificar coses que, en un context humà, són incalculables (com la vida o l’honor).
El deute és anterior al diner
Aquest és el punt més revolucionari: el crèdit va aparèixer milers d’anys abans que les monedes. Les tauletes de fang de Mesopotàmia no eren bitllets, eren registres de deutes. Això canvia la narrativa: el diner no és un objecte amb valor (com l’or), sinó un acord social, un deute que l’Estat reconeix.
En conseqüència:
- El deute es una eina de control: Si l’Estat decideix qui ha de pagar els deutes (el poble) i qui pot veure’ls cancel·lats (grans financers), el deute es converteix en una eina de disciplina social.
- Cimentat en l’engany del mercat lliure: Si el diner ve de la guerra i els impostos, el mercat lliure mai ha estat independent de l’Estat. L’Estat necessita el mercat per finançar-se, i el mercat necessita l’Estat per protegir propietats i cobrar deutes.
Graeber proposava la idea del Jubileu (la cancel·lació massiva de deutes), una pràctica que es feia a l’antiguitat per evitar que la societat col·lapsés quan els rics acumulaven tot el deute dels pobres.
Enfilall
Deixa un comentari…