El Regne Unit estava encallat en el que s’anomenava el problema britànic: una combinació d’inflació alta, creixement estancat i un poder sindical tan immens que podia fer caure governs.
Trencament del Consens de Postguerra
Després de la Segona Guerra Mundial, Regne Unit operava sota un consens on l’Estat, la patronal i els sindicats negociaven les polítiques econòmiques.
Thatcher creia que aquest model havia creat un país poc competitiu i mandrós. El seu objectiu era substituir aquest model corporativista per un de lliure mercat pur, on el preu del treball el marqués l’oferta i la demanda, no el poder de negociació col·lectiva.
La Soberania de l’Estat
Thatcher argumentava que els sindicats s’havien convertit en un Estat dins de l’Estat. En vagues com la del Hivern del Descontent (1978-1979), els serveis públics van quedar paralitzats.
Thatcher va arribar al poder amb la missió de demostrar que el govern electe era l’única autoritat legítima. Per ella, els sindicats no eren interlocutors, sinó adversaris polítics.
Ofensiva neoliberal
El govern de Margaret Thatcher buscava reduir el poder dels sindicats, privatitzar les indústries nacionalitzades i reestructurar l’economia cap a un model de lliure mercat.
Conscients que les impopulars mesures socials i les privatitzacions posarien en peu de guerra els sindicats, el Govern va elaborar i executar un pla pensat per controlar els efectes de les protestes i, alhora, per provocar la reacció dels sindicats.
Thatcher va preparar el país (emmagatzemant carbó durant anys) perquè poguessin aguantar una vaga llarga sense que el país es quedés sense electricitat.
El març de 1984, la National Coal Board (NCB) va anunciar el tancament de mines que considerava poc rendibles, començant per la de Cortonwood, cosa que amenaçava milers de llocs de treball.
El sindicat NUM (National Union of Mineworkers, una federació amb uns 200.000 miners afiliats), liderat per Arthur Scargill, va convocar una vaga, que es va estendre ràpidament per tot el país.
Vaga de Miners (1984-1985): el punt d’inflexió
Aquesta va ser la batalla final, un xoc frontal entre l’Estat i el sindicat de miners (NUM).
El conflicte va estar marcat per enfrontaments violents entre miners i la policia, sent la Batalla d’Orgreave (18 de juny de 1984) l’episodi més infame, on uns 5.000 piquets es van enfrontar a 6.000 agents. Les comunitats mineres van patir una precarietat extrema.
La solidaritat va ser clau; grups com Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM) van organitzar recollides de fons i aliments per ajudar les famílies afectades, una història popularitzada pel cinema (com a la pel·lícula Pride).
La derrota dels miners va ser total. El govern va aconseguir tancar la majoria de les mines de carbó del país, provocant la desindustrialització de moltes regions i destruint comunitats senceres que depenien exclusivament de la mineria.
El missatge va ser clar per a tota la resta de la societat: si el sindicat més fort i militant no podia guanyar, cap altre sindicat podria desafiar mai més el govern.
Reforma legal per desmantellar la força sindical
Els sindicats no es varen prohibir, però Thatcher va introduir una sèrie de lleis que van canviar les regles del joc de manera permanent:
- Prohibició de vagues solidaries: Ja no podies fer vaga de solidaritat amb altres sectors.
- Obligació de votacions secretes: Els sindicats havien de consultar els treballadors en votació secreta abans d’anar a la vaga, dificultant l’acció ràpida.
- Fi del Closed Shop: Es va fer il·legal obligar els treballadors a estar afiliats a un sindicat per poder treballar.
El resultat: Un canvi cultural
Thatcher no només va canviar les lleis; va intentar canviar la mentalitat. El seu famós mantra “There is no such thing as society” (No existeix la societat, només individus i famílies) resumia perfectament la seva filosofia.
Si l’individu és l’única unitat real, els sindicats no són necessaris perquè bloquegen la llibertat individual de contractació.
Conseqüències a llarg termini
- Flexibilització laboral: El mercat laboral britànic es va tornar molt flexible, facilitant la creació d’empreses, però augmentant també la precarietat.
- Erosió del poder de negociació: Els salaris reals de la classe treballadora es van desvincular de la productivitat a partir dels anys 80, una tendència que encara perdura avui.
Thatcher va destruir el sindicalisme al Regne Unit perquè el veia com una trava a la llibertat econòmica i un perill per a la seva visió de la democràcia parlamentària. Ho va fer no només legislant, sinó utilitzant el poder de l’Estat per guanyar batalles polítiques que van deixar els sindicats sense capacitat de resposta.
Enfilall
Deixa un comentari…