Contractes un arquitecte perquè et faci els plànols d’una casa en un terreny que no saps que està protegit, et cobra la meitat per avançat, sap perfectament que l’ajuntament mai li aprovarà perquè està prohibit construir-hi, però no t’ho diu. Quan tomben el projecte, es posa de perfil, et diu que tinguis paciència i que la culpa és de la llei… el tornaries a contractar d’aquí a quatre anys perquè t’ho torni a provar? No. Sentiries que t’ha estafat de mala fe amagant-te la veritat, i buscaries una altra manera de viure o faries la teva de manera autònoma.
Amb els partits autonomistes es fa el contrari. Votar les estructures del sistema colonial sabent que estan lligades de peus i mans és signar la nostra pròpia submissió. No és un acte de responsabilitat nacional; és la delegació de la impotència. El vot delegat en aquestes condicions es converteix en un calmant: serveix per canalitzar la ràbia un diumenge cada quatre anys, però manté intacte el marc de dominació i no canvia absolutament res de la realitat.
La legitimitat segrestada
El dominador atorga legalitat, la legitimitat només pertany al poble. Les urnes administrades pel poder colonial o els seus gestors locals no donen la legitimitat de la llibertat; gestionen una legalitat imposada.
L’administració de la colònia no és sobirania. Un partit guanya unes eleccions autonòmiques o colonials i aconsegueix el control del butlletí oficial, de les engrunes del pressupost i de la burocràcia admesa. Això és poder delegat per la metròpoli, no sobirania real. La legitimitat d’un poble que lluita per la seva independència és un valor moral i històric incorruptible.
És un segrest de la causa. Les sigles dels partits utilitzen el nom de la nació i de la llibertat per parlar en nom de tots, però responen davant dels equilibris de poder, les subvencions de l’estat dominador i la seva pròpia supervivència institucional. El vot els serveix d’escut per dir: Ens heu votat per gestionar això, per tant, la lluita s’acaba on dicti la nostra conveniència. Votar-los en aquestes condicions és, de fet, donar-los permís per seguir cronificant la dependència i ignorar la voluntat d’alliberament.
El miratge de l’única via
Ens han educat en el miratge que fora dels partits polítics només hi ha el buit, el caos o l’abstenció passiva. Ens repeteixen constantment: Els líders que calen els tenim aquí. Si no busqueu un líder dins d’un partit, no teniu via política.
Això és una fal·làcia monumental: és com creure que si no compres l’aigua embotellada per una multinacional, t’has de morir de set, oblidant que l’aigua neix de la font. Sabem que alimentar la maquinària burocràtica de la colònia no ens farà lliures. Deixem d’esperar que les estructures que viuen del sistema siguin les que el destrueixin.
Els partits estan dissenyats per conservar-se, no per alliberar. Un partit polític, per la seva pròpia naturalesa burocràtica, es converteix en un fi en si mateix. Necessita finançament, vots, quotes de poder i funcionaris. En el moment en què un líder entra en aquesta dinàmica, la seva prioritat passa a ser la supervivència de les sigles. No es pot fer caure la casa de l’amo utilitzant les seves pròpies eines.
La política partidista és el terreny on el dominador sempre guanya. L’Estat domina a la perfecció el llenguatge de les eleccions, els pactes de despatx, les concessions i els tribunals. Quan limitem l’acció a buscar un líder que competeixi en el seu tauler de joc, acceptem les seves regles. Un líder sorgit d’un partit està lligat abans de començar; un líder nascut de la legitimitat popular i de la desobediència és incontrolable perquè no té res a perdre dins del sistema.
Confondre partit amb política és delegar la nostra pròpia força. La vertadera política no és la que es fa al parlament de torn sota les ordres de la metròpoli; la vertadera política és la capacitat d’un poble d’organitzar-se, de defensar la seva llengua, de blocar l’economia del dominador i de fer valdre la seva dignitat. Quan busquem un partit que ens salvi, ens estem desresponsabilitzant. L’independentisme anticolonial no necessita gestors de la derrota; necessita un referent que coordini la força que ja resideix en la gent.
Sabem que alimentar la maquinària burocràtica de la colònia no ens farà lliures; els fets ens ho demostren cada dia. Deixem d’esperar que les estructures que viuen del sistema siguin les que el destrueixin.
Un lideratge independentista no necessita el permís d’un partit ni el segell d’una urna colonial per ser legítim. És legítim quan encarna la voluntat de ruptura, quan es planta en la defensa de la terra, de la llengua i dels drets nacionals, i quan organitza el carrer i la ment de la gent de manera desobedient. Allà hi ha més legitimitat que en tota l’administració submisa, perquè neix de la veritat, de la dignitat compartida i de la necessitat existencial d’un poble d’existir lliurement.
Enfilall
Deixa un comentari…