Atendre el clam de el poble demana unitat sota premisses democràtiques és un repte complex. En un context de lluita anticolonial, aquesta qüestió esdevé urgent: la línia entre la unitat legítima de resistència i la uniformitat forçada és molt fina. Tanmateix, per assolir aquest objectiu no es tracta de fundar un partit polític que competeixi en unes institucions heretades o imposades, sinó de teixir una organització popular i una unitat de base.
La unitat en aquest marc funciona com un consens sobre el marc de convivència i alliberament, de manera que tothom pugui continuar sent diferent, però lluitant en el mateix tauler de joc.
Els dos costats de la balança: Pros i contres d’unir la base
Abans de bastir l’organització, cal entendre què implica realment aquest equilibri des de la base:
Avantatges (pros): Un consens de base redueix la paràlisi i permet coordinar accions de resistència importants. Davant d’amenaces externes i de les estructures colonials, la unitat multiplica l’eficàcia de la resposta i enforteix la pau social i la cohesió dins de la mateixa comunitat.
Perills potencials (contres): El risc de caure en dinàmiques d’autoritarisme és latent; sovint, el concepte d’unitat es fa servir com a excusa per a silenciar la dissidència interna. En l’organització popular, el conflicte d’idees és sa i necessari. Si s’imposa un pensament únic, es sacrifiquen les minories de la comunitat, es perd el pluralisme i es cometen errors greus per falta de crítica.
El full de ruta: Deures des de la base i per al poble
Perquè aquesta unitat no sigui una declaració buida, l’organització popular s’ha de dotar de compromisos actius i estructures reals:
1. Pactes de mínims (Blindar el terreny de la resistència)
La unitat de base no vol dir homogeneïtat. Significa acordar unes regles del joc innegociables de les quals ningú surti, fonamentades en els Drets Humans i civils. Establir aquest pacte implica un sacrifici ideològic compartit: cap sensibilitat o corrent particular pot passar per sobre dels fonaments comuns de la lluita anticolonial.
2. Canals de diàleg permanents (Més enllà del tacticisme)
Si no hi ha partits, els espais de relació han de ser assemblearis, horitzontals i comunitaris. Cal crear espais reals de negociació on les diferents sensibilitats de la base puguin debatre, no competir. El diàleg s’ha de basar en fets i en l’anàlisi objectiva de les necessitats del poble per evitar debats basats en prejudicis o percepcions. L’objectiu és incloure tota la societat civil (comunitats, col·lectius, barris) per oxigenar el moviment.
3. Educació popular i democràtica
Aquest deure implica transformar la cultura del conflicte. S’ha de conceptualitzar el compromís i el pacte no com una renúncia als principis o una feblesa, sinó com una mostra de maduresa i responsabilitat cap al bé comú i l’alliberament. L’educació popular ha de dotar la ciutadania d’eines de pensament crític davant la simplificació dels problemes o els discursos de divisió, fomentant l’empatia per entendre les preocupacions de cada membre del poble.
Inclusió de la dissidència dins del moviment
Garantir la inclusió de la dissidència és la prova del cotó d’una organització popular sana. El veritable consens de base no es mesura per com d’ajustats estan els qui diuen sí, sinó per com de segurs i respectats se senten els qui discrepen. Si la dissidència s’exclou, l’organització es converteix en submissió i la unitat en uniformitat colonial.
Per integrar la dissidència de manera eficaç, la comunitat ha de seguir aquest procés:
- Garantir la seguretat de la persona
- Oferir espais de paraula reals
- Escolta activa de la crítica
- Flexibilitat per canviar el rumb
El dissident ha de poder criticar el consens majoritari sense por a represàlies socials o civils. L’única obligació innegociable que se li pot imposar a la dissidència per ser inclosa és que respecti els mateixos principis d’alliberament i drets humans que la protegeixen.
Obligacions innegociables de la comunitat
Premissa d’or: La unitat popular mai es pot imposar mitjançant el xantatge, la pressió o el poder; s’ha de col·lectivitzar a través del consentiment lliure de cada persona.
Respectar la minoria: L’obligació de la majoria que dinamitza la unitat de base és protegir la singularitat d’aquells que decideixen no sumar-se a una acció concreta. No s’ha d’utilitzar la coacció social, el buit o el menyspreu, i cal admetre l’opció de triar camins diferents de resistència.
Transparència absoluta: Perquè el poble s’uneixi a un projecte col·lectiu, ha de confiar-hi. L’opacitat, les agendes ocultes o les xafarderies destrueixen qualsevol intent d’unitat. Cal una sinceritat radical sobre els motius de les accions i eliminar els canals informals destructius (dir les coses per l’esquena).
Llibertat d’expressió: L’obligació de permetre la crítica sense represàlies emocionals o socials. Si per mantenir la unitat de base cal prohibir la protesta interna o fer el buit a qui opina diferent, ja no parlem d’un moviment d’alliberament sa.
En definitiva, en un procés anticolonial, la democràcia es converteix en una ètica de la convivència i de la resistència. Les obligacions ja no són lleis d’un Estat que es vol transformar, sinó compromisos de respecte humà mutu per assegurar que el camí cap a la llibertat es faci sense deixar ningú enrere.
Enfilall
Deixa un comentari…