Ohkwá:ri-tón

Dins d’aquest marc d’anàlisi —on es constata que les reformes autonòmiques topen contra la paret de la dependència política i que la inacció aboca al col·lapse del PIB per càpita—, la definició de solució viable canvia radicalment. Ja no parlem de reformes tècniques o sectorials, sinó de canvis estructurals de naturalesa político-econòmica.

Perquè una solució sigui viable en aquest context, ha de complir una condició de primer ordre: blindar l’economia catalana de les palanques de control i de la dinàmica de subordinació de la metròpoli.

Segons els corrents de pensament econòmic i sobiranista que analitzen aquestes estructures, les úniques sortides viables es divideixen en dues grans vies conceptuals, depenent del grau de ruptura o de pragmatisme polític actiu:

Via 1: Solució Sobirana (ruptura i independència política)

És la solució que assumeix que el model de baixa productivitat, l’espoli fiscal i la utilització de la immigració com a eina de dilució social són consubstancials al fet de formar part de l’Estat central. Per tant, l’única viabilitat real passa per obtenir els instruments d’un Estat independent:

Control absolut de les fronteres i dels fluxos migratoris: Permet regular l’entrada de població en funció de les necessitats reals del teixit industrial i tecnològic (perfils qualificats) i no de les dinàmiques de redistribució o asil de l’Estat central. S’atura immediatament l’efecte crida de mà d’obra desqualificada.

Sobirania fiscal plena (Caixa pròpia): Disposar del 100% dels impostos generats a Catalunya (uns 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal que actualment marxen i no tornen). Aquests recursos massius permetrien finançar la reconversió industrial: donar subsidis i crèdits a les empreses tradicionals per forçar-les a automatitzar-se, i crear fons de formació per als treballadors afectats pel tancament dels sectors precaris.

Capacitat legislativa i coactiva total: Possibilitat de fixar un SMI català (proper als 29.000 € d’autosuficiència que demana l’informe) i d’aplicar el requisit lingüístic del català amb un cos judicial propi que apliqui les lleis del Parlament, sense interferències de tribunals de la metròpoli.

Via 2: Resistència Econòmica Unilateral (estratègies des de la submissió)

Si es considera que la independència política no és assolible a curt termini, la solució viable passa per una mena de guerra econòmica asimètrica o unilateral duta a terme per la mateixa societat civil, el teixit empresarial propi i les institucions locals, esquivant el control de l’Estat mitjançant fets consumats:

A. Tancament de l’aixeta empresarial privada

Les empreses catalanes han de renunciar voluntàriament al model de volum i adoptar el model de marge. Això implica que patronals i associacions empresarials pròpies (més enllà de les directrius estatals) acordin:

Pujar salaris per sobre del SMI¹ estatal de forma unilateral via convenis propis per forçar l’automatització, encara que això suposi perdre competitivitat de preu a curt termini.

Rebuig de la mà d’obra no qualificada: Deixar de contractar perfils sense formació i exigir de facto competències tècniques i lingüístiques (català i anglès) com a filtre intern de contractació privada, forçant un canvi en el perfil de les persones que migren cap a Catalunya.

B. Fiscalitat de pressió Local i desobediència administrativa

Utilitzar el poc poder municipal i autonòmic no per gestionar la precarietat, sinó per asfixiar els sectors subvencionats implícitament:

Asfíxia urbanística i fiscal al turisme de masses: Els ajuntaments poden utilitzar els plans urbanístics per prohibir radicalment la creació de noves places hoteleres, tancar apartaments turístics i apujar al màxim permès les taxes locals d’escombraries i subministraments als grans tenidors turístics o macrogranges. Si no es pot prohibir el sector des de dalt (Madrid), se’l fa inviable econòmicament des de baix (municipis).

Inspecció de treball i ambiental massiva: Desplegar de manera hiperagressiva les competències d’inspecció de la Generalitat en matèria de salut, medi ambient i condicions laborals sobre escorxadors, plataformes de repartiment i grans cadenes. L’objectiu és aplicar tantes sancions i controls administratius que operar a Catalunya deixi de ser lucratiu per a aquestes empreses desregulades.

C. Creació d’estructures de Finançament i Consum paral·leles

Davant l’espoli fiscal de la metròpoli, es fa necessari enfortir mecanismes de poder econòmic intern:

• Promoure el consum estratègic i de proximitat que penalitzi les grans corporacions de matriu estatal o global que utilitzen el model precari i castellanitzador.

• Fomentar el cooperativisme de crèdit i el capital risc autòcton per finançar directament projectes d’alt valor afegit (biotech, industrial, digital), assegurant que el capital local es reinverteix en la modernització del país i no marxa cap als mercats financers regulats per la capital de l’Estat.

El preu de la viabilitat

En un país altament condicionat política i demogràficament com el descrit, la viabilitat no és una qüestió de consensos, sinó de poder o de conflicte.

L’única solució realment viable per evitar la degradació definitiva consisteix a deixar de cooperar amb el model econòmic imposat. Ja sigui mitjançant una ruptura institucional que retorni la sobirania de fronteres i de caixa (Via 1), o bé mitjançant una acció coordinada del teixit empresarial i social autòcton per fer inhabitable el territori per a l’economia de baix cost, sabotejant des de dins les dinàmiques d’absorció de la metròpoli (Via 2). Qualsevol via intermèdia que passi per demanar permís o negociar un nou finançament és, com demostra la diagnosi dels darrers vint-i-cinc anys, econòmicament inviable.

Enfilall

1. Des del punt de vista estrictament legal i competencial, Catalunya no pot apujar de manera directa i general el Salari Mínim Interprofessional (SMI). La fixació del SMI és una competència exclusiva de l’Estat central (el Govern d’Espanya), regulada a l’Estatut dels Treballadors. La Generalitat de Catalunya no té la potestat legislativa per dictar un decret que obligui totes les empreses del territori a pagar un salari mínim diferent del fixat a Madrid.
   
   Tanmateix, l’Informe Fènix aborda aquesta limitació i proposa alternatives sobre com es podria articular o plantejar aquesta pujada de facto dins el context actual:
   
   Els autors de l’informe plantegen que una de les mesures contundents per redreçar el patró de creixement de l’economia catalana ha de ser l’augment progressiu del Salari Mínim Interprofessional per sobre de la inflació. Com que l’SMI estatal no ha aconseguit frenar la proliferació de llocs de treball poc qualificats a Catalunya, l’informe recull que seria aconsellable permetre establir salaris mínims diferenciats per territoris. Això s’ajustaria a la realitat del cost de la vida més elevat de Catalunya i empataria amb el salari d’autosuficiència fiscal estimat pel document (prop dels 29.000 € bruts anuals per al 2025).
   
   Vies indirectes per aconseguir-ho (sense tenir la competència)
   
   Tot i que la Generalitat no pot canviar la llei del SMI, sí que hi ha mecanismes que s’han intentat o proposat per aplicar un salari mínim català de facto:
   
   Negociació col·lectiva (convenis propis): Sindicats i patronals catalanes poden acordar de manera autònoma en els convenis col·lectius sectorials (per exemple, de l’hostaleria o el comerç a Catalunya) un sou base d’entrada que estigui molt per sobre del SMI estatal. La Generalitat pot actuar com a mediadora o incentivar aquests acords nacionals.
   
   L’SMI de referència (poder contractual): La Generalitat pot fixar un índex de referència (com el Salari Mínim de Referència de Catalunya). Encara que no pot obligar el sector privat, sí que pot aplicar-lo de manera obligatòria en tota la contractació pública (empreses que fan obres o serveis per a l’administració) i com a requisit per rebre subvencions públiques.
   
   Pressió política per a la territorialització: Existeix el debat jurídic de si l’Estat podria delegar o transferir la fixació del SMI per comunitats autònomes (adaptant-lo al nivell de preus local), una via que requereix un acord polític o una reforma legislativa a les Corts Espanyoles que actualment no té recorregut.
   
   En resum, en el marc autonòmic actual, Catalunya està lligada de mans legislativament pel que fa al SMI legal. Per dur a terme la recomanació de l’Informe Fènix d’utilitzar el salari com a dic de contenció per frenar l’economia de baix cost, dependria totalment de la pressió dels agents socials privats (convenis) o de la utilització estratègica del pressupost públic de la Generalitat. ↩︎