Teòrics posteriors a Fanon, com Etienne Balibar, han definit el racisme cultural (neo-racisme). En aquest model, la cultura o la llengua substitueixen la biologia en l’estructura de dominació.
No cal que l’opressor cregui que el colonitzat té una sang diferent; n’hi ha prou amb considerar que la seva llengua és inferior, provinciana o menys útil que la llengua de l’Estat. Aquesta jerarquització lingüística produeix els mateixos efectes d’exclusió social i política que el racisme biològic: crea ciutadans de primera (els qui viuen en la llengua de l’Estat) i de segona (els qui han de demanar permís per usar la seva).
Pell lingüística, màscares estatals
Si adaptem el títol de Fanon (Pell negra, màscares blanques), veiem un mecanisme psicològic idèntic.
Fanon explicava que el colonitzat intenta parlar perfectament el francès per esdevenir blanc (ser acceptat). A Catalunya, el mecanisme de substitució lingüística funciona igual: l’individu abandona la seva llengua pròpia en espais de poder, justícia o administració per no tenir problemes o per semblar més educat.
L’estigma no és el color de la pell, sinó l’accent o l’elecció de la llengua, que marca l’individu com a l’altre o com a conflictiu.
Deshumanització a través de fòbia
Fanon deia que el colonitzador deshumanitza el colonitzat presentant-lo com un ésser irracional o malvat.
La catalanofòbia és un substitut de la degradació racial. Quan es titlla un moviment polític de supremacista/malaltís pel voler exercir sobirania, s’aplica una patologització de l’adversari, la que Fanon descrivia en els perfils psiquiàtrics de algerians. L’objectiu és treure legitimitat a la veu del subordinat.
L’Estat com a estructura de casta
El sistema legal/policial està dissenyat per protegir una casta (els colons).
Alta magistratura, exèrcit i cos diplomàtic de l’Estat són una estructura tancada que percep la dissidència nacional com un element estrany al cos de la nació. Encara que no hi hagi tanca física basada en raça, hi ha tanca ideològica i de llinatge institucional que impedeix que la perifèria condicioni el centre (relació de poder asimètrica).
L’absència de trets biològics diferents no elimina l’estructura colonial; només la fa més subtil. El racisme en el segle XXI és cultural i institucional. Quan una llengua i una identitat són imposades per sobre d’unes altres mitjançant l’aparell de l’Estat, la raça és la llengua, i la subordinació és el silenci forçat dels qui no la tenen com a pròpia.
Aquesta línia de pensament és la que connecta directament l’obra de Fanon amb els moviments d’alliberament nacional a Europa que, tot i ser blancs, se senten sota una estructura de domini que segueix la mateixa lògica que la del segle XIX.
Enfilall
Deixa un comentari…