Mastodon

TEL:3 minuts

El cor de les tenebres: l’horror

L’expressió d’aquella cara era una ombra de la seva, la que ell havia vist, i, com per estar segur, la va cridar —o xiuxiuejar— de la mateixa manera que aquells que han d’afrontar el judici final: L’horror! L’horror!

La lectura existencialista d’aquesta obra és la que realment ha fet que sobrevisqui el pas del temps, transformant-la d’un relat sobre l’explotació colonial a un mirall de la condició humana.

Sota aquesta òptica, El cor de les tenebres explora la fragilitat de l’autodefinició quan l’individu es veu desposseït de les estructures socials que l’aixopluguen.

La mort de l’essencialisme

L’existencialisme (especialment la màxima de Jean-Paul Sartre, «l’existència precedeix l’essència«) troba en Kurtz el seu camp de proves. Kurtz arriba al Congo amb una essència predefinida per la cultura europea: és l’home culte, el pintor, el periodista, el diplomàtic. Però la selva, en la seva indiferència absoluta, li arrabassa tot això.

Kurtz descobreix que, fora de la mirada de la societat, no té un jo immutable; la selva el força a crear-se a si mateix des de zero, i el resultat és el monstre que acaba sent.

L’absència de societat revela que l’home és un projecte buit que s’omple amb el que troba a l’entorn.

El món és un espai absurd

Conrad presenta un univers que no té sentit ni moralitat intrínseca. Aquesta és una pedra angular de l’existencialisme:

  • La indiferència de la natura: La selva no és bona ni dolenta; és immensa, silenciosa i incomprensible. No té interès pels europeus ni per les seves lleis.
  • L’absurditat del treball: El pas on Marlow veu un grup de treballadors encadenats morint de fam, i poc després troba un empleat de l’empresa vestit de forma impecable i preocupat per la comptabilitat, subratlla la desconnexió absoluta entre l’acció humana i la realitat. La burocràcia és el mecanisme humà per negar l’absurd.

La nàusea i el reconeixement

Marlow experimenta un fenomen que podríem considerar un precursor de la nàusea sartriana. A mesura que avança, Marlow sent fàstic per la mentida que representa la civilització. Quan finalment s’enfronta a Kurtz, no veu un alienígena, sinó un reflex.

La revelació existencial de Marlow és que ell també podria haver estat Kurtz. La distància entre un home normal i un monstre és només la seguretat que proporciona la societat. En reconèixer la seva pròpia foscor, Marlow accepta l’existencialisme negatiu: no hi ha res essencial que ens separi del mal; som responsables de les nostres eleccions en un món que no ens guia.

La mentida com a única certesa

Al final de la novel·la, quan Marlow torna a Europa i menteix a la companya de Kurtz sobre les seves darreres paraules, està exercint un acte existencial: l’existencialisme reconeix que, en un món sense sentit, l’home ha de crear la seva pròpia veritat.

Marlow tria la mentida perquè entén que la veritat (l’horror és la fi de tot) és insuportable per a la vida quotidiana. La mentida, en aquest cas, esdevé un acte compassiu que manté l’estructura necessària per continuar vivint.

En aquesta lectura, l’obra no ens diu que l’home sigui dolent per naturalesa, sinó que l’home és una criatura que necessita ficcions per no caure en la bogeria davant l’absurd del món.

Enfilall

Deixa un comentari…

Deixa un comentari…

ADVERTÈNCIA

Aquest enfilall conté anàlisis i citacions històriques que poden ferir la sensibilitat del lector o xocar amb la seva ideologia política. Tanmateix, es fa constar que l'autor no comparteix necessàriament cap de les opinions o teories dels autors que hi són mencionats. En continuar, cal assumir que el text es presenta amb un propòsit exclusivament analític, informatiu i de debat intel·lectual.