Jean Paul Sartre
-
La relació entre el filòsof existencialista Jean-Paul Sartre i l’escriptor, lladre i xapero Jean Genet és una de les trobades intel·lectuals i humanes més fascinants del segle XX francès. No va ser només una amistat o un patrocini literari; va ser una col·lisió on la teoria filosòfica es va trobar amb la pràctica vital més…
-
Advertència de contingut El debat sobre el Terror es va revitalitzar amb força a mitjans del segle XX a través de dues de les ments més brillants i oposades de l’època: Jean-Paul Sartre i Hannah Arendt. Tots dos van utilitzar la Revolució Francesa i la figura de Robespierre com un mirall per explicar els totalitarismes…
-
La filosofia de House: tothom menteix (House and Philosophy: Everybody Lies) Autors diversos, 2008 No s’expliquen finals en els comentaris sobre episodis. La filosofia de House: tothom menteix utilitza el personatge de Gregory House, l’antiheroi més cínic i fascinant de la televisió, com a esquer per explicar grans conceptes filosòfics de manera accessible, amena i…
-
La crítica d’Hannah Arendt a Frantz Fanon (i especialment al pròleg de Jean-Paul Sartre) es troba principalment en el seu assaig Sobre la violència (1969). Arendt reconeix la legitimitat del patiment dels colonitzats, però alerta que la glorificació de la violència de Fanon és un error polític i filosòfic perillós. Confusió entre poder i violència…
-
El pròleg de Jean-Paul Sartre a Els condemnats de la terra és un dels textos més incendiaris, radicals i polèmics de la història del pensament modern. Més que una introducció, és un crit de guerra dirigit no als colonitzats, sinó als europeus, per posar-los davant del mirall de la seva pròpia brutalitat. El destinatari: Un…
-
Els condemnats de la terra (Les Damnés de la Terre) Frantz Fanon, 1961 Aquest llibre és la bíblia de la descolonització i un text fonamental per entendre les lluites d’alliberament a l’Àfrica i l’Àsia durant el segle XX. Punts clau de l’obra Publicat poc abans de la mort de Frantz Fanon, Els condemnats de la…
-
L’expressió d’aquella cara era una ombra de la seva, la que ell havia vist, i, com per estar segur, la va cridar —o xiuxiuejar— de la mateixa manera que aquells que han d’afrontar el judici final: L’horror! L’horror! La lectura existencialista d’aquesta obra és la que realment ha fet que sobrevisqui el pas del temps,…