La relació entre el filòsof existencialista Jean-Paul Sartre i l’escriptor, lladre i xapero Jean Genet és una de les trobades intel·lectuals i humanes més fascinants del segle XX francès. No va ser només una amistat o un patrocini literari; va ser una col·lisió on la teoria filosòfica es va trobar amb la pràctica vital més radical.
El punt culminant d’aquesta relació és la monumental biografia de gairebé 700 pàgines que Sartre va escriure sobre Genet l’any 1952: Saint Genet, comédien et martyr (Sant Genet, comediant i màrtir).
Per què Sartre s’obsessiona amb Genet?
Per a Sartre, Jean Genet era el primer existencialista pur, l’encarnació vivent de les teories que ell mateix havia escrit a L’ésser i el no-res. La tesi de Sartre es basa en un moment fundacional de la infantesa de Genet:
Quan Genet era un nen orfe, el van enxampar robant un objecte insignificant. La societat burgesa el va assenyalar i va dictaminar: Tu ets un lladre.
Davant d’això, la majoria de la gent hauria caigut en la vergonya o la culpa. Però Genet va prendre una decisió radicalment lliure: de cadascuna de les condemnes imposades per l’altre, en faria el seu destí lliurement triat. Va dir: D’acord, si sóc un lladre, ho seré absolutament.
Sartre ho analitza com el triomf de la llibertat existencial: Genet capgira el destí imposat i el converteix en un projecte propi. Transforma el crim, l’homosexualitat (molt perseguida aleshores) i la traïció en matèria poètica d’una bellesa corprenedora (Nostra Senyora de les Flors, El diari del lladre).
Saint Genet
En el seu estudi, Sartre utilitza Genet per desplegar tres dels seus conceptes filosòfics més importants, aplicats a una vida real:
La mirada de l’altre (le regard): És la societat benpensant (els salauds, o porcs, segons la terminologia sartriana) qui crea el monstre. La mirada de l’altre ens objectivitza. Genet aconsegueix trencar aquest encanteri tornant la mirada en forma de provocació artística.
La mala fe vs. l’autenticitat: La burgesia viu en la mala fe perquè fingeix seguir una moral natural quan en realitat només protegeix els seus privilegis. Genet, en canvi, en assumir el Mal de manera conscient, és completament autèntic.
La santedat secular: Sartre anomena Genet Sant de manera provocativa. No perquè busqui Déu, sinó perquè s’entrega a un destí d’abnegació, dolor i puresa estètica amb la mateixa devoció absoluta que un màrtir religiós.
L’impacte real: salvament i paràlisi de Genet
La intervenció de Sartre (juntament amb Jean Cocteau) va tenir un efecte pràctic crucial: l’any 1949, Genet s’enfrontava a una cadena perpètua a França a causa de la reincidència en petits robatoris. Sartre i altres intel·lectuals van enviar una petició directa al president de la República Francesa demanant el seu indult, argumentant que Genet era un dels genis literaris de la seva generació. Van aconseguir el perdó i Genet mai més va tornar a ingressar a la presó.
No obstant això, el regal de Sartre va tenir un preu psicològic molt alt per a Genet. Quan Saint Genet es va publicar, Genet es va sentir tan perfectament psicoanalitzat, dessecat i despullat pel filòsof que va patir un bloqueig d’escriptor de gairebé cinc anys. El mateix Genet va confessar més tard:
Sartre va llançar un llibre sobre mi de gairebé set-centes pàgines… Em va despullar sense demanar-m’ho. Em vaig quedar sense veu. Vaig necessitar anys per tornar a trobar la meva pròpia identitat després de veure’m convertit en un monument filosòfic.
Quan Genet va tornar a escriure, va abandonar gairebé per complet la novel·la autobiogràfica i es va llançar al teatre de l’absurd (Les Criades, El Balcó), un art on podia amagar-se darrere de màscares i personatges ficticis, fugint de la mirada de laboratori de Sartre.
La relació entre tots dos ens demostra com la filosofia pot il·luminar la vida de l’artista, però també com la ment analítica de l’intel·lectual pot aclaparar i fixar la llibertat salvatge i intuïtiva d’un creador que vivia al marge del sistema.
Enfilall
Deixa un comentari…