El Banc: Com Goldman Sachs dirigeix el món. (Le Banque: Comment Goldman Sachs dirige le monde), escrit pel periodista francès Marc Roche i publicat originalment el 2010, és una obra d’investigació periodística sobre el funcionament intern, la història i la immensa influència política i econòmica d’aquest banc d’inversió global.
El Govern a l’ombra
La premissa principal de Marc Roche és que Goldman Sachs no és simplement un banc comercial o d’inversió ordinari; funciona com una autèntica xarxa de poder global que influeix directament en les decisions dels governs i les institucions financeres internacionals.
L’autor descriu l’entitat utilitzant conceptes com el capitalisme de xarxa, on el veritable actiu del banc no són només els seus diners, sinó la seva agenda de contactes i la capacitat de col·locar els seus antics directius en llocs clau de l’administració pública mundial.
Per entendre com s’estructura el llibre i quins són els arguments de Roche, podem dividir la seva investigació en quatre grans blocs:
La porta giratòria (The Revolving Door)
Roche documenta de manera exhaustiva com Goldman Sachs ha creat una teranyina de lligams amb el poder polític. Els alts càrrecs del banc entren i surten de l’esfera pública de forma constant.
Figures com Henry Paulson (Secretari del Tresor dels EUA durant la crisi del 2008), Mario Draghi (exgovernador del Banc d’Itàlia i ex-president del Banc Central Europeu) o Robert Rubin. Aquesta circulació de personal permet al banc conèixer de primera mà les futures regulacions i, alhora, estendre la seva mentalitat de mercat a les institucions reguladores.
El paper en la crisi financera del 2008
El llibre posa el focus en com el banc va sobreviure (i fins i tot prosperar) durant la crisi de les hipoteques subprime.
Roche detalla operacions com les de l’ex-directiu Fabrice Tourre i el disseny de productes financers complexos (com els CDO Abacus1). També s’analitza com el banc va apostar en contra dels mateixos productes que venia als seus clients (posicions curtes), prioritzant el seu benefici propi per sobre de la fidelitat comercial.
El cas de Grècia i el maquillatge del deute
Un dels capítols més colpidors de la investigació és el paper de Goldman Sachs a Europa, concretament en l’ajuda al govern grec per ocultar el seu dèficit real i així poder entrar a l’eurozona. Mitjançant operacions de permuta financera (swaps) de divises complexes, es va aconseguir fer desaparèixer milers de milions de deute dels llibres oficials, una bomba de rellotgeria que acabaria esclatant anys més tard.
Una cultura corporativa gairebé religiosa
En el llibre es descriu la cultura interna com una barreja de meritocràcia extrema, secretisme absolut i arrogància institucionalitzada. Els empleats (sovint anomenats Goldmanites) es consideren l’elit financera mundial, guiats per la famosa (i polèmica) frase de l’ex-conseller delegat Lloyd Blankfein, qui va arribar a dir que el banc només feia la feina de Déu (doing God’s work).
En finalitzar la lectura, l’informe ens planteja una reflexió profunda sobre els límits de la democràcia davant del poder financer regulador:
Massa gran per caure, massa gran per anar a la presó: Tot i els escàndols i les investigacions del Senat dels EUA, el banc va demostrar una capacitat de resiliència sistèmica gràcies a la seva importància en l’engranatge global.
Cal repensar la regulació: Roche demostra que la autoregulació dels mercats és un mite i que, si volem protegir l’economia real, ens calen mecanismes de control públic molt més estrictes i independents de les elits de Wall Street.
El valor de la informació: Es posa de manifest que en el capitalisme modern, la informació asimètrica (saber el que els altres ignoren) és la font de poder més gran que existeix.
El llibre es va complementar posteriorment amb un aclamat documental per al canal Arte (dirigit pel mateix Marc Roche i Jérôme Fritel), que plasma visualment moltes de les tesis d’aquesta recerca periodística.
Enfilall
- Per simplificar un producte complex com un CDO sintètic (Collateralized Debt Obligation) imaginem la següent situació: un fabricant de cotxes (Goldman Sachs) es posa d’acord amb un conductor professional (el fons de cobertura de John Paulson).
El conductor demana expressament al fabricant que construeixi un cotxe amb peces defectuoses i els frens apunt d’espatllar-se, perquè el conductor vol contractar una assegurança a tot risc i apostar que aquest cotxe tindrà un accident greu.
Un cop construït, el fabricant (Goldman) agafa aquest cotxe tòxic i el ven a un comprador normal (els inversors institucionals com fons de pensions o bancs europeus), dient-li que és un vehicle segur, d’alta gamma i guanyador de premis de seguretat (la qualificació Triple A). El cotxe s’estavella, el comprador es lesiona i el conductor es fa d’or cobrant l’assegurança.
Els tres jugadors de la partida
El que aposta en contra: John Paulson (Paulson & Co.). Aquest fons de cobertura estava convençut que la bombolla immobiliària esclataria. Necessitava un instrument per poder apostar-hi en contra a gran escala. Com que no existia exactament el que volia, va demanar a Goldman Sachs que el creés a mida. Paulson va ajudar a triar 90 hipoteques residencials específiques, seleccionant deliberadament les més febles i les que tenien més números de fer fallida.
L’intermediari: Goldman Sachs. El banc va actuar com el dissenyador i estructurador del producte financer. Per donar una aparença de neutralitat i objectivitat a l’operació, Goldman va pagar a una empresa externa anomenada ACA Management per fer veure que eren ells els qui seleccionaven les hipoteques, amagant que el fons de Paulson (que anava en curt) estava movent els fils a l’ombra.
Els compradors (els suckers o banyuts). Inversors com el banc alemany IKB Deutsche Industriebank o la mateixa gestora ACA. Van comprar el producte Abacus pensant que Goldman Sachs l’havia dissenyat com una inversió rendible i segura, sense saber mai que el producte havia estat manipulat des de l’origen per fallar.
El mecanisme de l’aposta: Els CDS
Abacus era un CDO sintètic. Això vol dir que els inversors no estaven comprant cases reals ni hipoteques reals. Estaven comprant un contracte basat en el rendiment d’unes hipoteques de referència a través de CDS (Credit Default Swaps). Era, literalment, una aposta de casino:
Els compradors pagaven a Goldman una prima regular pensant que cobrarien quan la gent pagués la hipoteca.
Aquestes primes anaven directament a les mans de Paulson, qui mantenia la seva posició curta.
Quan les hipoteques van començar a impagar-se en massa, el fons de Paulson va cobrar el premi gros de l’aposta.
El veredicte
La raó per la que la SEC va demandar al banc va ser ètica i moral: l’omissió de fets materials.
El frau de Goldman Sachs amb Abacus 2007-AC1 no va ser predir malament el mercat o vendre un producte que va acabar perdent diners (això forma part del risc lícit de Wall Street). El delicte va ser el conflicte d’interessos deliberat i l’engany: van ocultar als compradors que el creador del producte estava apostant per la seva destrucció.
Font: A Simple Explanation of Goldman Sachs: Abacus 2007-AC1. ↩︎
Deixa un comentari…