Ohkwá:ri-tón

Els CDS o Assegurances d’Incompliment Creditici van ser un dels responsables principals de la magnitud de la crisi financera del 2008. Tot i que es van crear com una eina de protecció per reduir el risc, es van acabar convertint en un instrument d’especulació massiva que va interconnectar el sistema bancari global de forma destructiva.

Un CDS funciona, a la pràctica, com una assegurança contra l’impagament d’un deute. Un inversor compra un bo (deute) d’una empresa o d’un paquet d’hipoteques. Per por que no li paguin, compra un CDS a una entitat financera (com la macroasseguradora AIG). L’inversor paga una quota periòdica i, si el deute es paga normalment, l’assegurador es queda els diners. Si el deute fa fallida, l’assegurador té l’obligació de pagar el valor del deute a l’inversor.

El gran perill dels CDS era que no calia ser el propietari del deute original per comprar l’assegurança. Això es coneix com a Naked CDS¹ (CDS nus). A la pràctica, era com si deu persones compressin una assegurança d’incendi sobre la casa d’un veí. No tenien cap pèrdua si la casa estava sencera, però si es cremava, tots deu cobraven una fortuna. Això va transformar un mecanisme de cobertura de risc en una eina d’apostes massives contra el mercat immobiliari dels EUA. El volum de CDS va créixer tant que va superar amb escreix el valor real dels deutes que asseguraven.

Els bancs d’inversió van empaquetar milers d’hipoteques d’alt risc en uns productes anomenats CDO (Collateralized Debt Obligations). Per fer que aquests productes semblessin segurs als ulls dels grans fons de pensions, els lligaven a contractes de CDS. Com que les agències de qualificació (com Moody’s o S&P) veien que hi havia una assegurança (el CDS) darrere, els donaven la màxima nota de solvència (AAA). Això va generar una falsa sensació de seguretat absoluta.

Quan la bombolla immobiliària va esclatar el 2006-2007 i milions de persones van deixar de pagar les hipoteques, els CDO van perdre tot el seu valor. En aquest moment, tots els compradors de CDS van anar a trucar a la porta dels asseguradors per cobrar la seva pòlissa.

L’asseguradora American International Group (AIG) havia venut desenes de milers de milions de dòlars en CDS sense tenir els fons de reserva suficients per fer-hi front, convençuda que el mercat immobiliari mai cauria a la vegada. Quan AIG es va quedar sense liquiditat, el govern dels EUA la va haver de rescatar amb més de 180.000 milions de dòlars de diners públics. Per què? Perquè si AIG feia fallida, no podria pagar els CDS a bancs de tot el món (com Goldman Sachs, Deutsche Bank, etc.), provocant el col·lapse total del sistema financer global.

En lloc de diluir el risc, els CDS el van concentrar en unes poques institucions massives i van crear una xarxa d’interdependència opaca. Quan el maó va caure, els CDS van actuar com el combustible que va estendre el foc de Wall Street a la resta de l’economia mundial.

Enfilall

1. Avui encara es permeten en gran part del món, però amb fortes restriccions i controls que no existien el 2008. La regulació s’ha dividit completament entre el que fa Europa i el que fan els Estats Units. La gran diferència actual es basa en el tipus de deute que s’assegura (deute d’empreses o deute de països):
   
   A la Unió Europea: Prohibits per a deute públic, permesos per a empreses
   
   Arran de la crisi del deute de l’eurozona (el patiment de Grècia, Espanya, Itàlia, etc.), la UE va aprovar una llei molt estricta (Short Selling Regulation):
   
   Deute Sobirà (Països): PROHIBIT. A la UE està totalment prohibit comprar un naked CDS sobre el deute d’un país (per exemple, comprar un CDS d’Espanya o d’Alemanya sense tenir realment els seus bons). Es va fer per evitar que els especuladors tiressin els preus del deute públic per terra i fessin pujar la prima de risc dels estats de manera artificial.
   
   Deute Corporatiu (Empreses): PERMÈS. Si vols apostar contra una empresa privada cotitzada (o cobrir un risc indirecte), encara pots comprar CDS d’aquesta empresa sense tenir els seus bons, tot i que sota molta més vigilància.
   
   Als Estats Units: Permesos, però sota el radar de la llista negra
   
   Als EUA, mitjançant la llei de reforma financera Dodd-Frank, es va decidir no prohibir els naked CDS, ni tan sols els de deute públic. Els reguladors de Wall Street (la SEC i la CFTC) van argumentar que prohibir-los reduiria massa la claredat dels preus i la liquiditat del mercat.
   
   També s’han implementat dues mesures de seguretat:
   
   Cambres de compensació (Clearing Houses): Abans del 2008, els CDS es signaven en privat entre dues entitats en un despatx (com un contracte a mida). Si una feia fallida (AIG), el sistema queia. Avui, la immensa majoria dels CDS s’han de tramitar a través d’una cambra centralitzada que actua com a intermediària i garanteix els diners si una part falla.
   
   Transparència total: S’ha acabat l’opacitat. Els reguladors tenen registres en temps real de qui té cada CDS, els volums i quins riscos assumeix cada banc. Ja no hi ha sorpreses amagades del nivell d’AIG.
   
   Avui dia el mercat de naked CDS continua actiu a Wall Street i en el sector corporatiu europeu com una eina d’especulació i cobertura indirecta, però el salvatge oest de les apostes invisibles que va cremar l’economia el 2008 està molt més controlat. ↩︎