Aquesta és potser la reflexió de caràcter més filosòfic i sociològic de tota l’obra de l’antropòleg indi. Per explicar la profunditat d’aquest punt, Arjun Appadurai fa un exercici de deconstrucció del text fundacional de la sociologia moderna: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905), escrit per Max Weber.
Weber argumentava que el capitalisme industrial no va néixer simplement per acumulació de diners, sinó gràcies a una mutació religiosa i cultural: l’ascetisme protestant (especialment el calvinisme). Els primers capitalistes es tancaven en una vida de treball dur, estalvi rigorós i contenció del consum. Reinvertien els guanys en lloc de gastar-los, perquè veien l’èxit econòmic com un senyal que havien estat escollits per Déu per a la salvació.
Appadurai sosté que aquesta ètica ha mort completament. El capitalisme postindustrial i financeritzat ha hagut de dissenyar un esperit radicalment oposat per mantenir-se dret: l’esperit del deute.
De l’estalvi passat a la fe en el futur
En el model weberià clàssic, els diners s’havien de guanyar abans de ser gastats o invertits. L’estalvi representava el treball realitzat en el passat. Era una cultura basada en la certesa, el sacrifici acumulat i la paciència.
En el capitalisme de deute, la lògica és totalment la inversa:
El futur financia el present: El deute permet consumir avui el que teòricament es guanyarà demà. Ja no es requereix un passat de treball per gaudir d’un bé; es requereix una aposta de fe sobre la capacitat de treballar durant els pròxims vint o trenta anys.
La fe com a motor actiu: Per demanar (i per concedir) un crèdit cal tenir una fe gairebé religiosa en el fet que el futur existirà, que serà estable i que l’economia seguirà creixent. El deute és un contracte de fe que lliga el teu jo futur a les estructures financeres d’avui.
El sacrifici de l’autonomia actual
L’ètica protestant de Weber implicava el sacrifici del plaer immediat (no gastar en luxes, viure humilment) per assegurar la salvació de l’ànima i la fortalesa del negoci.
L’esperit del deute proposa un tipus de sacrifici molt més pervers: el sacrifici de la llibertat futura. Quan una família s’endeuta per viure el present (comprar una casa, pagar els estudis dels fills o simplement arribar a final de mes a través de targetes de crèdit), el que està fent és lliurar la seva autonomia futura a un banc. El deutor perd la capacitat de dir no a una feina precària, de protestar o de canviar de vida, perquè el seu futur ja pertany als seus creditors.
El deute com a condició de ciutadania i existència
La tesi més corprenedora d’Appadurai és que, en la nostra societat, el deute ha deixat de ser una anomalia o un error de càlcul d’una família; ha esdevingut la condició necessària per poder existir socialment:
L’historial de crèdit (Credit Score): En països com els Estats Units (i cada cop més a través de mecanismes similars a Europa), si no tens deutes, no existeixes per al sistema. Per poder llogar un pis, comprar un cotxe o fins i tot optar a determinades feines, necessites tenir un bon historial de deutes pagats correctament. Paradoxalment, s’ha de demostrar que s’és un bon deutor per ser considerat un ciutadà digne de confiança.
L’exclusió del no-endeutat: L’accés a béns fonamentals (l’educació superior, un habitatge en condicions, una atenció mèdica de qualitat) s’ha dissenyat de tal manera que és pràcticament impossible pagar-los directament amb un salari normal. Per tant, si et negues a entrar en el joc del deute, quedes automàticament exclòs dels canals de mobilitat social i de benestar.
Comparativa de l’esperit del sistema
| Característica | Ètica Protestant (Max Weber) | Esperit del Deute (Arjun Appadurai) |
|---|---|---|
| Pilar Cultural | L’estalvi i la contenció del consum. | El consum a crèdit i la promesa de pagament. |
| Relació amb el Temps | El passat (treball acumulat) valida el present. | El futur (treball promès) finança el present. |
| Virtut Social | La independència financera i l’autocràcia. | La fiabilitat com a deutor (solvència). |
| L’Horitzó | La salvació espiritual i l’èxit terrenal. | La gestió infinita del risc i de les quotes mensuals. |
En resum, Appadurai detalla com el capitalisme especulatiu ha capgirat la psicologia de la societat. Ha aconseguit que viure endeutat no es vegi com una taca moral o un motiu de vergonya (com ho hauria estat per a un calvinista del segle XVIII), sinó com una eina normal, quotidiana i obligatòria de supervivència. El subjecte modern ja no és el productor estalviador de Weber, sinó el consumidor endeutat permanent, la vida del qual s’ha convertit en la mercaderia d’un mercat financer que comercialitza amb el seu demà.
Enfilall
Deixa un comentari…