L’Iraq de 2003 és, potser, l’exemple més pur i cru de l’aplicació del que la periodista Naomi Klein va batejar com la Doctrina del Xoc. Aquí, la teoria dels Chicago Boys es va portar a l’extrem: utilitzar un trauma militar massiu per buidar un estat i reconstruir-lo des de zero sota un model de mercat radical.
El Xoc Militar: Shock and Awe
Abans de la reforma econòmica, calia el xoc psicològic. La campanya militar Shock and Awe (Commoció i Pavor) no buscava només destruir objectius militars, sinó trencar la voluntat de la societat iraquiana mitjançant una exhibició de força aclaparadora. Es va forçar una discontinuïtat total per portar el sistema a un estat de vulnerabilitat absoluta.
L’Administrador: L. Paul Bremer i les Ordres
Quan el país encara estava en flames i el saqueig era generalitzat, l’administrador de l’Autoritat Provisional de la Coalició (CPA), Paul Bremer, va emetre una sèrie de decrets (les famoses 100 Ordres) que van canviar l’Iraq per sempre. Les més significatives van ser:
Ordre 37: Va reduir l’impost de societats del 40% al 15%.
Ordre 39: Va permetre la privatització total de les empreses estatals iraquianes (excepte el petroli, per evitar protestes massives immediates) i, el més important, va permetre que les empreses estrangeres tinguessin el 100% de la propietat i poguessin treure tots els beneficis del país.
Ordre 81: Va prohibir als agricultors iraquians guardar llavors de collites anteriors, obligant-los a comprar llavors patentades de multinacionals.
El Sistema Wendigo en acció
L’Iraq es va convertir en un laboratori vivent del Sistema Wendigo. En lloc de reconstruir l’economia local, el sistema es va centrar en l’extracció:
- Subcontractació massiva: La reconstrucció no la feien iraquians, sinó grans corporacions nord-americanes (com Halliburton o Bechtel) que portaven la seva pròpia mà d’obra i materials.
- Canibalisme institucional: Es va desmantellar l’exèrcit i la burocràcia iraquiana (desbaasificació), deixant centenars de milers de persones sense feina i amb armes, cosa que va alimentar directament la insurrecció i el caos posterior.
La catàstrofe de la realitat
Els ideòlegs de Chicago creien que, un cop eliminades les lleis de l’estat iraquià, el lliure mercat crearia una Suïssa a l’Orient Mitjà. Però el resultat va seguir la lògica de René Thom:
- El sistema no va trobar un equilibri democràtic. En lloc d’això, la pressió externa (la invasió + la privatització forçada) va provocar un salt cap al caos.
- En destruir el teixit econòmic existent sense tenir una base social que el sostingués, es va crear un buit que va ser omplert pel sectarisme, la corrupció i la guerra civil.
La paradoxa de la llibertat
L’Iraq demostra que la llibertat econòmica imposada mitjançant la força militar és una contradicció que porta a la inestabilitat estructural. Com a l’obra Duty First de Zarrinkelk, els planificadors van seguir el seu deure ideològic amb una precisió cega, caminant cap a un precipici que va acabar devorant tant els recursos del país com la seva seguretat.
L’Iraq no va ser una fallada d’implementació; va ser el resultat lògic d’intentar aplicar un model de creixement i extracció infinit (Wendigo) en un sistema humà que acabava de patir una catàstrofe traumàtica.
Enfilall
Deixa un comentari…