Si analitzem la Doctrina del Xoc a través del prisma de la lluita de classes, el llibre de Naomi Klein deixa de ser només una crònica d’abusos econòmics per convertir-se en un manual sobre com l’elit global (la burgesia financera i corporativa) utilitza la violència i el desastre per guanyar la guerra contra les classes populars.
El xoc com a eina de desarticulació del proletariat
En la teoria marxista clàssica, la consciència de classe i l’organització col·lectiva són les armes dels treballadors. La Doctrina del Xoc actua precisament contra aquestes armes:
- Desorientació: El xoc (sigui bèl·lic, natural o econòmic) trenca els vincles de solidaritat i obliga els individus a centrar-se en la supervivència immediata.
- Anul·lació de la resistència: Mentre la classe treballadora està en xoc, no pot organitzar vagues, protestes ni alternatives polítiques. És una forma de desmobilització forçada.
Acumulació per despossessió
Klein descriu el que el geògraf marxista David Harvey anomena acumulació per despossessió. En lloc de créixer mitjançant la producció o la innovació, el capitalisme del desastre creix robant el que és públic:
- Privatització de béns comuns: Els moments de crisi s’aprofiten per transferir la propietat pública (aigua, llum, infraestructures, educació) a mans privades a preus de saldo.
- Transferència de rendes: Les retallades en serveis socials són, de facto, un transvasament de riquesa des de la classe treballadora cap a les elits, que deixen de pagar impostos o passen a gestionar serveis abans públics com a negocis lucratius.
L’Estat com a braç executor de l’elit
Sota aquesta perspectiva, l’Estat no és un àrbitre neutral, sinó l’instrument que aplica el xoc:
- L’aparell repressiu: Klein detalla com la tortura física (com a Xile o l’Iraq) és la metàfora del que se li fa a l’economia. L’estat utilitza la policia i l’exèrcit per garantir que la teràpia de xoc no trobi oposició al carrer.
- La tecnocràcia vs. la democràcia: Els Chicago Boys o els homes de negocis que ocupen llocs de poder després d’un xoc no responen davant el poble, sinó davant els mercats i les corporacions. Això representa la suspensió de la democràcia per imposar els interessos de classe de l’1%.
La guerra contra el model de benestar
La lluita de classes en la Doctrina del Xoc es veu clarament en l’objectiu de les reformes:
- Destrucció de sindicats: Un dels primers passos en cada cas d’estudi (Xile, Bolívia, el Regne Unit de Thatcher) és l’atac directe a les organitzacions obreres.
- Precarització total: En eliminar la protecció laboral durant una crisi, s’obliga la classe treballadora a acceptar condicions de semiesclavatge sota el pretext de la recuperació econòmica.
La Contra-Doctrina: Consciència i Solidaritat
Si la Doctrina del Xoc es basa en la fragmentació de la societat, la lluita de classes proposa la resposta inversa:
- Preparació col·lectiva: Klein suggereix que l’única manera de resistir al xoc és que les comunitats estiguin prèviament organitzades.
- Identificació de l’enemic de classe: Entendre que el desastre no és natural ni inevitable, sinó una oportunitat de negoci per a una minoria, permet mantenir la consciència política fins i tot enmig de la catàstrofe.
Des d’una perspectiva de lluita de classes, la Doctrina del Xoc és una estratègia de guerra social asimètrica. No busca millorar l’economia general, sinó aprofitar la vulnerabilitat extrema de la majoria per consolidar el poder i la riquesa d’una minoria privilegiada.
Enfilall
Deixa un comentari…