Ohkwá:ri-tón

Desconstrucció del poder col·lectiu i l’herència del management

La tesi de Johann Chapoutot revela que l’estructura corporativa moderna no és un model de gestió neutre, sinó un sistema que ha integrat dinàmiques d’obediència extrema derivades de l’administració nazi, adaptades al context del capitalisme de postguerra.

Enginyeria de l’obediència

Chapoutot argumenta que la suposada llibertat en l’empresa actual és una construcció per garantir l’eficiència absoluta.

• Desnazificació del llenguatge: Els conceptes que avui associem al bon govern (eficiència, responsabilitat, optimització de recursos) són els mateixos que van utilitzar els administradors del Tercer Reich per buidar de contingut polític les seves accions.

• Submissió per autonomia: L’estratègia clau és traslladar la responsabilitat al treballador (tu ets el gestor de la teva carrera/risc). Això elimina la necessitat de coerció externa: el treballador s’auto-exigeix i s’auto-explota perquè se sent lliure i responsable dels resultats.

Neutralització del sindicalisme com a objectiu sistèmic

Sota aquest marc, la sindicalització esdevé una anomalia que trenca la lògica d’optimització. Les empreses utilitzen polítiques de recursos humans com a mecanisme de defensa:

• Erosió de la solidaritat: En substituir el conveni col·lectiu per un contracte basat en mèrits individuals i objectius variables, l’empresa fragmenta qualsevol consciència de classe.

• L’individu com a unitat aïllada: El treballador, veient-se com una entitat econòmica independent (tal com el sistema l’ha educat), veu el sindicat no com a protector, sinó com una interferència que limita la seva capacitat de triomfar.

• La trampa de l’eficiència: Qualsevol intent d’organització col·lectiva s’etiqueta com ineficient/obsolet dins de la cultura corporativa, posant la càrrega moral de la deslleialtat sobre el treballador que qüestiona el sistema.

El perill de la tecnocràcia immune

El que assenyala Chapoutot és que, en buidar la gestió de qualsevol deliberació política, s’ha creat una tecnocràcia immune.

Quan les decisions de l’empresa es presenten com a necessitats tècniques inqüestionables, la resistència col·lectiva perd el seu llenguatge i el seu espai d’acció.

En conseqüència, l’expiació de les fallades del sistema no recau en l’organització, sinó en el treballador, que és qui pateix l’esgotament físic i mental davant l’impossibilitat d’assolir uns estàndards dissenyats per ser inassolibles.

La destrucció del sindicalisme, per tant, no ha estat només una sèrie de mesures legislatives o empresarials; ha estat, sobretot, una reconfiguració psicològica del treballador, que ha acceptat que la seva llibertat consisteix a obeir un sistema que el tracta com una peça desitjable però substituïble.

Aquest anàlisi explica per què, avui dia, les estructures de resistència tenen tantes dificultats per articular-se: el sistema no només ha capturat els mitjans de producció, sinó també els mecanismes de percepció de la pròpia llibertat.

Enfilall