El cas de Nova Orleans després de l’huracà Katrina (2005) és el que Naomi Klein descriu com l’ús de la catàstrofe natural com a oportunitat per a la enginyeria social. Aquí, la teràpia de xoc no va venir d’una invasió militar o un cop d’estat, sinó d’un desastre climàtic que va buidar la ciutat i va permetre aplicar les teories dels Chicago Boys sobre un llenç en blanc.
Oportunitat en el Caos
Mentre la ciutat encara estava inundada i milers de ciutadans (majoritàriament afroamericans i pobres) estaven evacuats per tot el país, Milton Friedman (el pare de l’Escola de Chicago), amb 93 anys, va escriure un article cèlebre al Wall Street Journal:
La majoria de les escoles de Nova Orleans estan en ruïnes, igual que les cases dels nens que hi anaven. Això és una tragèdia, però també una oportunitat per reformar radicalment el sistema educatiu.
Tancament del Sistema Públic
La reforma no va consistir a reconstruir les escoles públiques, sinó a desmantellar-les:
- Acomiadament massiu: El districte escolar va acomiadar gairebé tots els seus treballadors (uns 7.500 professors i personal, majoritàriament sindicalitzats).
- Substitució per Escoles Xàrter: Es va aprofitar que la població no era a la ciutat per votar o protestar per convertir el sistema educatiu en un mercat. Nova Orleans es va convertir en el laboratori d’escoles xàrter (finançades amb diners públics però gestionades de forma privada) més gran dels EUA.
- Gentrificació educativa: Les noves escoles podien seleccionar els alumnes i no tenien l’obligació de mantenir els mateixos vincles comunitaris que les escoles de barri anteriors.
Urbanisme de catàstrofe
L’huracà va ser el paràmetre que va portar el sistema al seu punt de ruptura. El sistema de serveis públics (habitatge social, escoles, hospitals) era estable però deficient. El xoc de l’aiguat va forçar un salt cap a un nou estat d’equilibri basat en la privatització.
Un cop esborrat el teixit social previ, els planificadors van poder imposar una nova geometria urbana on l’habitatge públic va ser substituït per condominis de luxe, forçant un desplaçament permanent de la població original cap a les perifèries o altres estats.
El Sistema Wendigo Climàtic
Nova Orleans ens ensenya una nova cara del Sistema Wendigo: la capacitat de menjar a partir de la desgràcia.
- Canibalisme del bé comú: En lloc d’invertir energia a retornar els ciutadans a les seves cases, l’energia del sistema es va destinar a extreure el valor del sòl i del pressupost educatiu.
- Resiliència selectiva: El sistema es torna més eficient econòmicament (per a uns pocs), però molt més fràgil i desigual per a la majoria.
La Cua de Milano de la Reconstrucció
Com a l’obra de Zarrinkelk, els polítics i economistes van actuar sota el lema de el deure primer (el deure de reformar, d’avançar), però el seu camí ignorava les persones que queien pel precipici de l’exclusió. La reconstrucció de Nova Orleans va ser venuda com un èxit d’eficiència, però molts crítics la veuen com una neteja social facilitada per la natura i executada pel mercat.
En resum, Nova Orleans va ser el lloc on la Doctrina del Xoc va demostrar que no calen tancs per privatitzar un estat; només cal que la gent estigui massa ocupada sobrevivint per poder resistir.
Enfilall
Deixa un comentari…