Una legislació dual per grans inversors i petits estalviadors eliminaria l’escut moral. Si l’Estat fos capaç de diferenciar clarament les regles del joc, el gran inversor ja no podria utilitzar la figura de l’àvia que viu del lloguer d’un pis per frenar lleis que van dirigides a corporacions que gestionen milers d’actius.
El final de la solidaritat forçada
Actualment, la llei sovint obliga el propietari (sigui qui sigui) a fer de serveis socials (esperant mesos o anys un desnonament sense alternativa).
Amb legislació separada l’Estat podria dir al petit propietari: «Com que tu no tens múscul financer, si l’inquilí no paga, jo et pago el lloguer mentre busco una solució o executo el desnonament en 15 dies«.
A canvi, al gran inversor se li diria: «Tu tens prou capital per assumir aquest risc com a part de la teva activitat econòmica; per tant, tu sí que has d’esperar que l’administració trobi un reallotjament«.
La transparència del mercat
Si les regles fossin molt dures per als grans, veuríem qui és realment qui.
Molts fons d’inversió es veurien obligats a sortir del mercat residencial per buscar altres actius més rendibles i menys regulats (com oficines o logística). Això podria fer baixar el preu de compravenda dels pisos, permetent que més famílies (o el propi Estat) compressin habitatge, reduint la dependència del lloguer privat.
Pèrdua del poder de lobby
Els grans fons financers dediquen molts recursos a campanyes de comunicació que posen el focus en la inseguretat jurídica dels propietaris en general.
Si el petit propietari se sentís segur i protegit per una llei específica, el gran inversor es quedaria sol defensant el seu privilegi.
Políticament, seria molt més fàcil aprovar impostos especials o regulacions estrictes si el votant propietari de classe mitjana no se sentís amenaçat per aquestes mesures.
El perill del trencament del preu
Hi ha un motiu ocult pel qual no se separen: l’Estat té por de què passaria si els grans inversors marxessin de cop.
Si el gran capital surt del sector immobiliari perquè ja no pot escudar-se i la regulació és massa forta, els preus dels pisos podrien caure un 30% o un 40%.
Encara que això sembli bo per a qui vol comprar, per a l’Estat és un terratrèmol: caurien els ingressos per impostos (IVA, ITP), els bancs tindrien problemes de solvència i molta gent veuria com la seva hipoteca val més que el seu pis.
Separar la legislació no només seria més just, sinó que obligaria els grans inversors a defensar el seu benefici a cara descoberta, sense poder utilitzar la vulnerabilitat del petit propietari com a munició.
El problema és que, ara mateix, l’habitatge és el motor que aguanta l’economia espanyola. El sistema prefereix mantenir una llei confusa i injusta on tothom està sota el mateix sac abans que arriscar-se a un canvi de model on l’habitatge deixi de ser, per sobre de tot, un negoci financer.
Enfilall
Deixa un comentari…