El servei de protecció està massa escorat cap als interessos dels propietari. Aquesta és la crítica central que fan els moviments pel dret a l’habitatge i diversos teòrics de l’economia política. L’argument és que, tot i les noves lleis gestores, l’arquitectura de l’Estat continua sent, en la seva base, un dispositiu dissenyat per garantir l’acumulació de capital.
La Inèrcia Processal i la Velocitat de la Força
L’Estat és molt més ràpid i eficient utilitzant la força per protegir la propietat que per garantir el dret social.
- Desnonaments vs. Reallotjaments: El poder judicial té mecanismes clars i terminis per executar un llançament. En canvi, els mecanismes per obligar l’administració a reallotjar una família en un pis públic són lents, burocràtics i sovint inexistents per falta de parc públic.
- Ús de la policia: El braç armat de l’Estat (antiavalots) s’activa per protegir el dret d’un propietari a recuperar el seu actiu, però rarament veiem la mateixa contundència per sancionar un propietari que incompleix la llei (com el setge immobiliari o l’absència de manteniment).
El biaix de la Seguretat Jurídica
El concepte de seguretat jurídica se sol interpretar com la previsibilitat del benefici del propietari.
Quan una llei limita el preu del lloguer, es parla d’atemptat contra la seguretat jurídica.
En canvi, quan un lloguer puja un 40% d’un any per l’altre, no es considera que s’estigui vulnerant la seguretat vital o la previsibilitat de la vida de l’inquilí. L’Estat protegeix la variabilitat del mercat abans que l’estabilitat de la llar.
La Fiscalitat: Un servei de protecció que surt a compte
Si mirem qui paga el servei, trobem una estructura que sovint premia la propietat:
- Bonificacions fiscals: Durant dècades, l’Estat ha subvencionat la compra d’habitatge mitjançant desgravacions.
- Lloguers turístics i de temporada: Molts propietaris aprofiten escletxes legals que l’Estat no tanca amb prou celeritat. Això permet que el servei de protecció segueixi vigent (la policia farà fora qui ocupi un pis turístic) mentre el propietari eludeix la funció social de l’habitatge residencial.
Teoria de la Mercantilització (Commodification)
Els acadèmics com Raquel Rolnik (exrelatora de l’ONU) argumenten que el problema és que l’habitatge ha deixat de ser un lloc per viure i ha passat a ser un actiu financer.
Dins d’aquest sistema, l’Estat actua com un facilitador:
- Protegeix l’actiu perquè els bancs puguin donar hipoteques (sense propietat protegida, no hi ha deute).
- Protegeix el flux de caixa (lloguers) perquè les inversions siguin rendibles.
- Externalitza el cost social: Quan una persona perd la casa, el cost de la seva exclusió el paga la sanitat pública o els serveis socials, mentre que el benefici de la propietat queda en mans privades.
El pes del Tribunal Constitucional
Finalment, hi ha un factor estructural: el sistema judicial superior sol ser el guardià del model liberal. Moltes lleis catalanes de caràcter gestor (com la limitació de preus o la protecció davant desnonaments) han estat anul·lades o suspeses pel Tribunal Constitucional per considerar que envaeixen el dret a la propietat o competències estatals, retornant el sistema al seu estat de protecció del propietari.
En conclusió: Tot i que el discurs polític s’ha mogut cap a la gestió, l’esquelet de l’Estat (jutges, policia, registradors i lleis hipotecàries) segueix sent el de la propietat absoluta. Per a molts, no n’hi ha prou amb gestionar les molles del sistema; caldria una reforma on la protecció del domicili fos superior a la protecció de l’actiu financer.
Enfilall
Deixa un comentari…