La realitat política actual demostra que els estats tenen una dependència estructural dels mercats financers que fa que aquestes mesures siguin gairebé impossibles d’aplicar sense un col·lapse del sistema tal com el coneixem.
El deute públic i els mercats
L’Estat necessita que els bancs i fons d’inversió li comprin deute públic per poder pagar les pensions, la sanitat i l’educació.
Si un govern decideix prohibir compravendes o anul·lar la rendibilitat del sector immobiliari de cop, el risc país es dispararia.
Els mercats respondrien amb una fugida de capitals, fent que el finançament de l’Estat fos caríssim o impossible. Això portaria a retallades massives en altres serveis públics.
El sistema bancari i les hipoteques
A Espanya (i a gran part d’Occident), el balanç dels bancs es basa en el valor dels béns immobles.
Si l’Estat impedeix la compravenda o prohibeix desnonaments de forma indefinida, el valor dels actius hipotecaris cauria en picat.
Això podria provocar una fallida bancària en cadena. Com que l’Estat garanteix els dipòsits dels ciutadans, s’hauria de fer càrrec d’un rescat financer colossal, tornant a utilitzar els diners de tots per salvar un sistema que s’hauria trencat precisament per intentar protegir la gent.
A diferència de països com Alemanya, on el lloguer és la norma, a casa nostra hi ha una gran base de la població (vots) que té el seu estalvi en l’habitatge.
Qualsevol mesura que faci baixar el preu de l’habitatge de forma dràstica o que posi traves a la gestió del seu pis és vista com un atac directe al seu pla de jubilació.
Això genera una fractura social: no és només un combat contra fons voltor, sinó contra milions de famílies que veuen com el seu únic patrimoni perd valor.
Una tercera via realista?
Si el sistema no pot aguantar una prohibició total, la tendència que estem veient (molt lenta) és el que alguns anomenen l’estrangulament regulatori“
- Fer que l’especulació no surti a compte: No prohibir la venda, però posar impostos tan alts a la compravenda especulativa (comprar per vendre al cap de pocs mesos) que deixi de ser un negoci atractiu.
- Ampliació del parc públic sense expropiació: Utilitzar el dret de tempteig i retracte perquè l’Estat compri cada pis que es posi a la venda en zones tensionades, convertint-se a poc a poc en el principal propietari de la zona i podent així marcar el preu de referència.
- Certificació obligatòria de l’ús: Regular el lloguer d’habitacions de manera que el propietari hagi de passar una inspecció pública per obtenir una llicència d’arrendament, similar a la turística, posant fi a les golfes i infrahabitatges.
En definitiva, l’Estat actual està atrapat: és el soci necessari del capitalisme immobiliari (perquè se’n finança) i, alhora, l’únic responsable davant dels ciutadans que no tenen casa. Fins que l’habitatge no deixi de ser el motor principal de l’economia, el servei de protecció seguirà mirant més cap al registre de la propietat que cap al padró municipal.
Enfilall
Deixa un comentari…