Si els propietaris d’habitatges estan dividits en dos grans grups, grans inversors i petits estalviadors, perquè no es legisla separadament per cada grup?
La resposta no és tècnica, sinó política i estructural. Tot i que comencen a aparèixer algunes distincions (com la definició de “Gran Tenedor” a la Llei d’Habitatge estatal), la legislació segueix sent majoritàriament unitària per diversos motius de pes:
El concepte d’Unitat del Dret de Propietat
En el nostre sistema jurídic (basat en el dret romà i el Codi Civil), la propietat es defineix pel què es té, no per qui ho té.
Si l’Estat creés lleis radicalment diferents segons el propietari, estaria trencant el principi d’igualtat davant la llei.
Els juristes conservadors argumenten que un pis és un pis, i que els drets sobre aquest actiu no haurien de canviar si l’amo és una vídua amb una segona residència o un fons d’inversió amb 5.000 actius.
Risc de fragmentació i frau
Si hi hagués una legislació molt més dura per als grans inversors i molt laxa per als petits, es produiria un fenomen de dissimulació:
Societats mirall: Els grans inversors trossejarien les seves carteres en desenes de petites empreses o les posarien a nom de testaferros per simular ser petits propietaris i esquivar les regulacions.
L’Estat hauria de crear una burocràcia gegantina només per perseguir qui és realment qui, cosa que sovint no és capaç de fer.
Protecció indirecta del gran capital
Aquí entra la part més cinquantista de la política: els grans inversors utilitzen sovint el petit propietari com a escut humà.
Quan es proposa una regulació forta de lloguers, els lobbies immobiliaris i els fons no diuen “perdrem beneficis“, sinó “això arruïnarà la pobra gent que té un pis per complementar la pensió“.
Mantenir-los a tots sota la mateixa llei permet que el gran inversor es beneficiï de les proteccions i la simpatia social que genera el petit propietari davant l’opinió pública i els jutges.
La dependència del sistema financer
Gran part dels grans inversors són, en realitat, els bancs o fons que gestionen els estalvis (plans de pensions, fons d’inversió) d’aquella mateixa classe mitjana.
Si l’Estat ataca legalment només el gran inversor, podria estar fent caure la rendibilitat dels fons on els petits estalviadors tenen els seus diners. El sistema està tan interconnectat que és difícil tallar un fil sense que l’altre es mogui.
Intents recents de separació (La Llei 12/2023)
Tot i això, és cert que s’estan fent els primers passos cap a aquesta dualitat:
Definició de Gran Tenedor: Ara ja existeix legalment aquesta figura (persones físiques o jurídiques amb més de 10 immobles urbans, o 5 en zones tensionades).
Obligacions diferents: Per exemple, un Gran Tenedor ha d’acreditar que ha intentat una mediació amb l’inquilí vulnerable abans de desnonar, una càrrega que no se li imposa (encara) al petit propietari.
Què passaria si se separessin totalment?
Si tinguéssim un Codi del Petit Propietari i un Codi del Gran Inversor:
- El petit propietari podria tenir un servei de protecció de l’Estat molt més ràpid (desnonaments exprés en cas d’impagament) a canvi de preus regulats.
- El gran inversor podria ser tractat com una activitat industrial, amb inspeccions d’ofici, obligació de mantenir borsa de lloguer social i fiscalitat molt més alta.
El problema? El mercat immobiliari és el que manté viu el PIB de molts països. Separar-los significaria admetre que l’habitatge és un servei públic i no una mercaderia, i com hem dit abans, els estats encara no s’atreveixen a deslligar-se de la dependència del capital financer.
Enfilall
Deixa un comentari…