En el marc de la protecció de la propietat en l’àmbit de l’habitatge, ens trobem amb el punt de fricció màxim entre el servei públic de protecció de la propietat i els drets socials. Aquí és on l’Estat ha de decidir si actua com a guardaespatlles del propietari o com a garant de la pau social.
El procediment de desnonament: el servei en acció
Quan un propietari recorre a la justícia perquè un inquilí no paga o algú ocupa el seu pis, està activant el servei de protecció que tots paguem.
El sou del jutge, dels funcionaris judicials i la intervenció de la policia (antiavalots) per executar el desnonament són costos assumits per l’Estat.
Els impostos de la persona desnonada (a través de l’IVA, per exemple) han servit per finançar l’estructura que l’està fent fora de casa seva. Aquí l’argument de la redistribució es fa visible: l’Estat prioritza la seguretat jurídica del propietari per sobre de la vulnerabilitat de l’individu.
La Funció Social com a contrapartida
Per compensar el fet que l’Estat gasta recursos públics en protegir propietats privades, la majoria de democràcies modernes apliquen el concepte de funció social de la propietat.
L’Estat diu: Jo protegiré el teu pis, però si el tens buit permanentment mentre hi ha una emergència habitacional, el servei de protecció pot disminuir o puc penalitzar-te (IBI més alt) o fins i tot expropiar-te l’ús.
Justificació: Es considera que si la propietat privada s’utilitza de manera que perjudica greument la convivència o l’estabilitat del sistema, l’Estat no té l’obligació de protegir-la de forma absoluta.
El lloguer i la regulació de preus
Quan l’Estat regula el preu dels lloguers, està modificant el valor d’aquella propietat.
- Argument del propietari: Si jo pago impostos perquè l’Estat protegeixi el meu dret a la propietat, l’Estat no pot limitar els meus beneficis sobre aquesta propietat.
- Argument de l’Estat: Si no regulo el preu, la inestabilitat social creixerà tant que el cost de protegir la teva propietat (policia, control de disturbis) serà inassumible. Per tant, limitar el preu és una forma de mantenir el sistema en peu.
Qui en surt guanyant realment?
Hi ha dues maneres de veure-ho:
- Visió Liberal: El propietari és qui més contribueix (via IBI, impostos sobre el patrimoni, plusvàlues) i, per tant, té dret que l’Estat sigui implacable protegint el seu actiu. Sense aquesta garantia, el mercat immobiliari desapareixeria, ningú construiria i tothom hi perdria.
- Visió Crítica: L’Estat actua com una eina de transferència de renda. Utilitza els impostos de la classe treballadora per mantenir un sistema judicial i policial que assegura que els rendistes puguin seguir cobrant lloguers, protegint l’acumulació de capital per sobre de les necessitats bàsiques.
Aquesta tensió és la que defineix la política actual: ¿Ha de ser l’Estat un simple sereno que vigila que ningú toqui el que és d’un altre, o ha de ser un gestor que equilibra el dret a tenir amb el dret a viure?
Enfilall
Deixa un comentari…