Si es paga amb els diners de tots (impostos progressius), els rics reben proporcionalment més servei de protecció que els pobres, ja que tenen més patrimoni per defensar.
Aquest punt posa en dubte la neutralitat de l’Estat. L’argument central és que l’Estat actua com una companyia d’assegurances gegant on la prima (els impostos) no sempre està alineada amb el valor del que es protegeix.
El concepte de l’Assegurança Regressiva
En el sector privat, si vols assegurar una mansió de 10 milions d’euros, pagues una quota molt més alta que qui assegura un pis de 100.000 euros. Tanmateix, en el servei públic de seguretat i justícia:
Una gran corporació o una fortuna familiar requereix un sistema judicial complex, protecció de patents, seguretat física a les seves seus i una diplomàcia internacional que protegeixi els seus actius a l’estranger. Tot i que els rics paguen més impostos en termes absoluts (en un sistema progressiu), hi ha qui argumenta que el cost operatiu que l’Estat assumeix per mantenir l’ordre que permet l’acumulació de riquesa és encara més gran que la seva contribució.
La perspectiva de Thomas Paine i el Dividend Social
Alguns teòrics històrics, com Thomas Paine, argumentaven que la propietat privada és un permís social. Segons aquesta visió:
- La terra i els recursos naturals eren originàriament comuns.
- L’Estat crea el servei de la propietat privada per permetre l’eficiència econòmica.
- Com que la protecció d’aquesta propietat exclou la resta de la població de l’ús d’aquests recursos, els propietaris han de pagar un lloguer a la societat (impostos) que serveixi per finançar els serveis de tots.
El Benefici indirecte (argument del ric)
Els qui defensen el sistema actual o la progressivitat fiscal argumenten que no es pot mesurar el servei de protecció només per quants policies hi ha a la porta, sinó per la pau social:
Si l’Estat no redistribuís part de la riquesa (educació, sanitat, ajudes), la desigualtat seria tan extrema que la propietat privada no es podria protegir ni amb un exèrcit a cada cantonada.
Per tant, el ric no paga només perquè li protegeixin la caixa forta, sinó per viure en una societat prou estable perquè ningú tingui la necessitat desesperada d’assaltar-la.
La Paradoxa de la Captura de l’Estat
Aquí entra la crítica més punyent: si el sistema de protecció de la propietat es paga amb fons públics però beneficia principalment els grans patrimonis, l’Estat pot convertir-se en una estructura de servei per a l’elit.
| Tipus de Protecció | Qui en rep més benefici? | Qui ho paga? |
|---|---|---|
| Seguretat Ciutadana | Tothom (pau al carrer). | Tots (impostos). |
| Justícia Mercantil / Patents | Grans empreses i inversors. | Tots (impostos). |
| Rescats Bancaris | Propietaris de capital i accionistes. | Tots (deute públic). |
| Infraestructures de transport | Empreses logístiques i grans propietaris. | Tots (impostos/peatges). |
Visió de l’Anarcapitalisme vs. Socialdemocràcia
- Anarcapitalistes (Murray Rothbard): Argumenten que si la protecció és un servei, l’hauria de pagar cadascú segons la seva necessitat en un mercat lliure. Això eliminaria la redistribució: qui té més per protegir, que pagui més a una empresa de seguretat privada.
- Socialdemòcrates: Argumenten que, precisament perquè els rics se’n beneficien més de l’ordre establert i les infraestructures legals, és just que paguin un percentatge més alt (progressivitat) per compensar l’avantatge que l’estructura pública els atorga.
En definitiva, l’argument suggereix que l’Estat no és un àrbitre neutral, sinó un garant de l’estatus quo. La pregunta política clau és: Quant val la pau social que permet que la propietat privada sigui respectada?
Enfilall
Deixa un comentari…