Els casos d’èxit en la metodologia de la xarxa Atlas solen ser projectes on una proposta liberal aconsegueix passar de la teoria acadèmica a la realitat legislativa o a un canvi profund en l’opinió pública. Aquests són alguns dels exemples més citats dins del seu ecosistema:
La reforma de les pensions a Xile (models previs)
Encara que el model actual de Xile està en constant debat i revisió, durant dècades va ser el cas d’èxit global número u de la xarxa. La creació d’un sistema de capitalització individual (les AFP)1 va ser promoguda per intel·lectuals vinculats a centres de pensament liberals que van rebre suport de la xarxa.
L’èxit va servir de referència per a desenes d’altres països que volien reformar les seves pensions cap a sistemes de gestió privada.
La desregulació de l’economia a Nova Zelanda (anys 80 i 90)
Tot i que va ser una reforma impulsada per un govern laborista (d’esquerres), l’entorn intel·lectual i el suport de think tanks liberals va ser clau per donar cobertura tècnica a canvis radicals.
Es va eliminar gairebé la totalitat dels subsidis a l’agricultura i es van privatitzar serveis estatals2. La xarxa va utilitzar aquest cas per demostrar que una desregulació ràpida i total podia revertir l’estancament econòmic.
La reforma laboral a Brasil (2017)
En els darrers anys, organitzacions membres de la xarxa a Brasil (com l’Instituto Liberal o l’Instituto Mises Brasil) han estat molt actives en la promoció d’una flexibilització de les lleis laborals3.
El canvi legislatiu de 2017 que va modernitzar les relacions laborals és sovint celebrat en els fòrums d’Atlas com una victòria de la llibertat contractual sobre el model corporativista anterior.
La campanya contra els impostos al sucre (diversos països)
Aquest és un exemple de la seva capacitat de coordinació global. Molts think tanks membres d’Atlas van executar campanyes simultànies sota el lema «el consumidor ha de triar».
En diversos estats dels EUA i països llatinoamericans, aquestes campanyes van aconseguir frenar o revertir l’aplicació d’impostos específics sobre begudes ensucrades, utilitzant arguments sobre la llibertat individual i la regressivitat fiscal (l’argument que aquests impostos afecten més els pobres)4.
Com mesuren ells l’èxit?
La xarxa no només mira el resultat legislatiu, sinó que utilitza mètriques molt específiques en els seus premis (Templeton Freedom Awards):
- Canvi en la narrativa: Quantes vegades s’ha utilitzat el seu llenguatge en els mitjans?
- Formació de líders: Quants dels seus becaris han acabat ocupant càrrecs en governs o escons al parlament?
- Supervivència i creixement: La capacitat que el think tank local hagi passat de ser una oficina petita a tenir una presència estable en el debat nacional.
Per què s’estudien aquests casos?
S’analitzen per replicar el Model de Transmissió:
- Investigació: El think tank publica un informe tècnic.
- Difusió: Els mitjans aliats fan ressò de l’informe.
- Pressió: Grups de pressió (lobbyists) porten el resum als legisladors.
- Implementació: El polític, que ja ha sentit l’argument al carrer (narrativa), l’aprova com una mesura popular o necessària.
Aquest sistema de casos d’èxit és precisament el que ensenya la Atlas Network Academy als seus membres, convertint l’activisme polític en una disciplina quasi científica.
Enfilall
- La reforma de les pensions a Xile, implementada el 1981 sota la dictadura d’Augusto Pinochet, representa un dels experiments econòmics més influents del segle XX. Aquest sistema va trencar amb el model tradicional de repartiment (els treballadors actius paguen les pensions dels jubilats) per passar a un model de capitalització individual.
El nucli de la reforma va ser la creació de les AFP, entitats privades encarregades de gestionar els estalvis dels treballadors. Cada empleat està obligat a dipositar un percentatge del seu sou en un compte personal, el qual s’inverteix en els mercats financers per generar rendibilitat.
El paper dels Chicago Boys: La reforma va ser dissenyada per José Piñera (exministre de Treball i Previsió Social), un dels economistes formats a la Universitat de Chicago que van aplicar teories neoliberals a Xile.
La Red Global: El model no va néixer de forma aïllada. Va ser impulsat per centres de pensament (think tanks) com el Cato Institute, que més tard va crear el Projecte sobre l’Elecció de la Seguretat Social per exportar aquest model a tot el món.
Durant les dècades dels 90 i principis dels 2000, el Banc Mundial i l’FMI van promoure el model xilè com la solució a l’envelliment de la població. Els arguments a favor eren:
Desenvolupament del mercat de capitals: L’enorme massa de diners acumulada per les AFP va permetre finançar infraestructures i empreses locals, impulsant el creixement del PIB xilè.
Sostenibilitat fiscal: L’Estat es descarregava de la responsabilitat financera directa de les pensions futures.
L’èxit de la xarxa en difondre aquest model es veu en la seva adopció (total o parcial) en més de 30 països:
Amèrica Llatina: Perú (1993), Colòmbia (1993), Uruguai (1996), i Mèxic (1997) van seguir camins similars.
Europa de l’Est: Després de la caiguda del mur de Berlín, països com Polònia, Hongria i el Kazakhstan van implementar pilars de capitalització privada basats en l’experiència xilena.
Referències bibliogràfiques i fonts
El cascabel al gato: La batalla por la reforma de las pensiones (José Piñera): El llibre on l’autor principal explica la implementació del sistema des de dins.
Banc Mundial – Informe Averting the Old Age Crisis (1994): Aquest document va ser el principal altaveu internacional que va canonitzar el model xilè com a referent per a països en desenvolupament.
Cato Institute (Social Security Choice): Web oficial d’aquest think tank on es documenta la promoció del model de Piñera als EUA i altres països.
Recerques de l’OIT (Organització Internacional del Treball): Ofereixen una visió crítica i dades sobre la re-reforma (molts països que van seguir Xile han tornat totalment o parcialment a sistemes públics a causa de les baixes pensions resultants).
Avui dia, el cas d’èxit està sota qüestionament sever a Xile (moviment No más AFP). Les crítiques se centren en el fet que, tot i que el sistema va ajudar a l’economia nacional, les pensions finals per a la majoria dels ciutadans són inferiors al salari mínim, el que ha obligat l’Estat a reintroduir un Pilar Solidari finançat amb impostos per evitar la pobresa extrema dels ancians. ↩︎ - La reforma econòmica de Nova Zelanda, coneguda popularment com Rogernomics (pel ministre de finances Roger Douglas), és un dels casos més fascinants de la història econòmica moderna. Representa el que molts anomenen el tractament de xoc en una democràcia liberal.
A principis dels anys 80, Nova Zelanda era una de les economies més protegides i regulades del món desenvolupat. Tenia controls de preus, salaris i canvi de divises, a més d’un sector públic sobredimensionat i uns subsidis agrícoles massius que ja no eren sostenibles després que el Regne Unit s’unís a la Comunitat Econòmica Europea.
A diferència de les reformes de Thatcher (Regne Unit) o Reagan (EUA), que van ser impulsades per partits conservadors, a Nova Zelanda la reforma la va iniciar el Partit Laborista (1984).
Cobertura intel·lectual: Tot i ser un govern d’esquerres, l’equip de Roger Douglas va buscar suport en les teories de l’escola de Chicago i en el Treball del Tresor de Nova Zelanda, que s’havia convertit en un bastió del pensament pro-mercat.
Suport de la Xarxa: Think tanks com la New Zealand Business Roundtable van jugar un paper fonamental, oferint el suport tècnic i el relat necessari per justificar que no hi havia alternativa (el famós lema TINA: There Is No Alternative).
La desregulació no va ser gradual, sinó radical i simultània en diversos fronts:
A. Eliminació de subsidis agrícoles
Nova Zelanda va fer el que pocs països s’han atrevit a fer: eliminar gairebé el 100% dels subsidis al sector primari. Resultat: Tot i les pors inicials de col·lapse, el sector es va tornar extremadament eficient, innovador i competitiu a nivell mundial, passant de la dependència estatal a l’exportació d’alt valor afegit.
B. Privatitzacions i Reforma del Sector Públic
Es van transformar els departaments governamentals en empreses comercials (State-Owned Enterprises) i moltes es van vendre completament (telecomunicacions, ferrocarrils, energia). L’objectiu era que l’Estat deixés de ser un jugador per ser només un regulador.
C. Lliure mercat i reforma fiscal
S’eliminaren els controls de canvi de moneda i es van reduir dràsticament els aranzels. Es va simplificar el sistema impositiu, rebaixant els impostos directes i introduint un impost sobre el consum (GST).
La xarxa global de centres de pensament va utilitzar el cas neozelandès com la prova empírica de tres tesis fonamentals:
La rapidesa és clau: La idea que les reformes han d’anar ràpides per no donar temps als grups de pressió a organitzar-se (teoria del speed and sequencing).
L’agricultura pot sobreviure sense ajudes: Va servir per pressionar altres països a obrir els seus sectors agrícoles.
Transversalitat: Va demostrar que el lliure mercat no era una qüestió de dretes o esquerres, sinó de racionalitat econòmica.
Referències
Towards Prosperity (Roger Douglas): El llibre on l’artífex de la reforma explica la seva visió i l’estratègia del «xoc».
The Treasury of New Zealand – Historical documents: Arxius oficials sobre la transició econòmica de 1984. Historical Economic Perspectives – Treasury.govt.nz
The New Zealand Experiment (Jane Kelsey): Una de les obres crítiques més citades que analitza el cost social i l’impacte de les privatitzacions.
Documental Someone Else’s Country: Una crònica visual sobre com es va vendre i implementar la reforma.
World Bank / OECD Case Studies: Informes que analitzen com Nova Zelanda va passar de ser una economia estancada a una de les més obertes del món. OECD Economic Surveys: New Zealand
Aquest model segueix sent avui dia un punt de referència en els debats sobre fins a quin punt l’Estat ha d’intervenir en l’economia, especialment en sectors estratègics com l’agricultura. ↩︎ - La reforma laboral de 2017 al Brasil, sota la presidència de Michel Temer, és un cas paradigmàtic de com la xarxa global de think tanks (liderada per l’Atlas Network) va aconseguir transformar un marc legal que datava de la dècada de 1940 en un sistema de lliure mercat.
Objectiu: Trencar amb la CLT (Consolidação das Leis do Trabalho)
Abans de 2017, el Brasil es regia per la CLT, un marc legal d’inspiració corporativista inspirat en la Carta del Lavoro italiana. Per als centres de pensament liberals, aquest model era:
Rígid: Dificultava la contractació i l’acomiadament.
Intervencionista: L’Estat i els sindicats tenien un poder excessiu sobre els acords individuals.
Font de litigis: Brasil tenia un dels volums de demandes laborals més alts del món.
Organitzacions com l’Instituto Liberal, l’Instituto Mises Brasil (IMB) i l’Instituto de Estudos Empresariais (IEE) van ser els arquitectes intel·lectuals del canvi.
Lluita cultural i tècnica: Van utilitzar els seus portals, conferències i influència en mitjans de comunicació per instal·lar la idea que el proteccionisme laboral era el causant de l’atur i de la recessió de 2014-2016.
Influència política: El grup de pressió va ser clau durant el govern de Temer per oferir la base teòrica del que van anomenar la Modernització Laboral.
La reforma va introduir més de 100 modificacions a la CLT. Els punts que la xarxa celebra com una victòria de la llibertat són:
El Acordado sobre o Legislado: Els acords directes entre empresa i treballador (o sindicat i empresa) tenen ara prevalença sobre la llei general. Això consagra la llibertat contractual.
Fi de la quota sindical obligatòria: Es va eliminar l’impost sindical obligatori que finançava els sindicats, debilitant enormement el seu poder polític i financer.
Treball intermitent: Es va legalitzar la contractació per hores o per períodes alterns, augmentant la flexibilitat per a les empreses.
Autònom exclusiu: Es permet contractar autònoms de manera permanent sense que això impliqui una relació laboral formal, reduint els costos de la Seguretat Social per a l’empresa.
Per a la xarxa global, el cas del Brasil no és només una reforma econòmica, sinó una victòria ideològica:
Reducció de l’Estat: S’interpreta com una devolució de la sobirania a l’individu (treballador) i a l’empresa.
Reducció del poder sindical: Es veu com el desmantellament de les darreres estructures corporativistes d’Amèrica Llatina.
Seguretat Jurídica: Segons els seus promotors, en reduir les demandes laborals, el Brasil es va tornar un lloc més atractiu per a la inversió estrangera.
Referències
Text oficial de la Llei 13.467 (Governo do Brasil):
Llei de Modernització Laboral
Instituto Mises Brasil (IMB): Articles defensant la reforma des de la perspectiva de l’escola austríaca.
Anàlisi de la llibertat contractual a l’IMB
Atlas Network – Success Stories: Sovint citen el Brasil en les seves gales anuals com un exemple de com els think tanks poden canviar la legislació d’un país.
Atlas Network – Brazil’s Path to Reform
Informe de l’OIT sobre el Brasil (Crític): Per contrastar, l’OIT ha expressat preocupacions sobre la precarització que ha seguit a la reforma.
Estudis de l’OIT sobre l’impacte de la reforma al Brasil
Aquest procés va ser el preludi d’altres reformes (com la de les pensions el 2019) que van consolidar el gir liberal del Brasil durant la segona meitat de la dècada. ↩︎ - La campanya contra els impostos al sucre (sovint anomenats Soda Taxes) és un dels exemples més clars de com la xarxa global de think tanks actua en defensa de la lliure elecció del consumidor i en contra de l’anomenat Estat mainadera (Nanny State).
A diferència de les reformes estructurals de l’Estat, aquí la batalla es lliura en el terreny del consum quotidià i la salut pública.
Marc conceptual: Llibertat de triar vs. Estat mainadera
La xarxa sosté que els governs no han d’utilitzar la política fiscal per corregir comportaments individuals. La narrativa coordinada es basa en tres pilars:
Autonomia individual: El consumidor adult és responsable de la seva salut i té dret a decidir què consumeix sense interferències coactives del govern.
Regressivitat fiscal: Argumenten que aquests impostos són impostos als pobres, ja que les famílies amb menys recursos dediquen una part més gran del seu pressupost a l’alimentació i begudes bàsiques.
Ineficàcia: Defensen que l’impost no redueix l’obesitat, sinó que simplement desvia el consum cap a altres productes calòrics no gravats o afecta el comerç local.
L’èxit d’aquesta campanya rau en la replicabilitat dels arguments. Un informe creat per un think tank a Londres pot ser adaptat ràpidament per un altre a Bogotà o Ciutat de Mèxic.
Casos clau de frenada o reversió
Estats Units (L’efecte dominó): Després que ciutats com Berkeley implementessin l’impost, la xarxa (amb el suport indirecte de la indústria) va mobilitzar campanyes a estats com Arizona, Michigan i Washington per aprovar lleis que prohibeixen a les ciutats crear nous impostos sobre el menjar o la beguda (lleis de preempció).
Colòmbia i Mèxic: En aquests països, organitzacions com el Libertad y Progreso o centres locals vinculats a Atlas van bombardejar el debat públic amb estudis que posaven en dubte la relació entre l’impost i la millora de la salut pública, aconseguint retardar la seva implementació durant anys.
Aquestes campanyes no solen aparèixer com a defensa de la indústria del sucre, sinó com a defensa dels ciutadans:
Coalicions de Petits Comerciants: Es creen plataformes de botiguers que afirmen que l’impost els farà tancar els negocis.
Informes sobre Mercat Negre: Alertes que un impost alt provocarà el contraban de begudes des de regions veïnes on no hi ha l’impost.
Referències
The Nanny State Index (Epicenter / IEA): Un índex publicat anualment per la xarxa de think tanks europeus que puntua els països segons les seves restriccions al sucre, alcohol i tabac.
* Nanny State Index
Tax Foundation: Aquest prestigiós centre d’estudis fiscals als EUA publica sovint anàlisis sobre per què els impostos al sucre són ineficients des del punt de vista de la recaptació i la distorsió del mercat.
* Analysis on Soda Taxes – Tax Foundation
The Global Pulse (Atlas Network): En la seva revista o blog, sovint destaquen les victòries de socis locals que han aconseguit aturar impostos arbitraris.
Crítica de la revista The Lancet: Per contrastar, la prestigiosa revista mèdica ha publicat nombrosos estudis que demostren que els impostos al sucre sí que funcionen per reduir el consum, contradient els arguments de la xarxa liberal.
* Sugar-sweetened beverage taxes – The Lancet
Tot i que molts països han acabat implementant l’impost (com el Regne Unit o Mèxic), la intervenció de la xarxa ha aconseguit:
Suavitzar les tarifes: Que els impostos siguin més baixos del que recomanen els experts en salut.
Bloqueig legislatiu: Que en molts estats dels EUA sigui legalment impossible gravar aquests productes.
Canvi de relat: Que una mesura de salut pública sigui percebuda per una part de la població com un atac a la llibertat. ↩︎
Deixa un comentari…