Ohkwá:ri-tón

En aquest assaig, el reconegut antropòleg sociocultural indi Arjun Appadurai s’endinsa en l’anàlisi de la crisi financera del 2008 i el capitalisme postindustrial, utilitzant les eines de la teoria del llenguatge i l’antropologia en lloc de l’economia clàssica: una anàlisi cultural, lingüística i gairebé mística de com funciona el deute i l’especulació actual.

El capitalisme com a sistema de promeses

La gran aportació d’Appadurai és que el capitalisme financer modern ja no opera principalment intercanviant mercaderies físiques, sinó intercanviant promeses, contractes i paraules.

L’autor utilitza la teoria dels actes de parla de J.L. Austin, específicament el concepte de llenguatge performatiu (paraules que no només descriuen la realitat, sinó que la creen, com quan un jutge diu els declaro marit i muller). Appadurai sosté que els actius financers moderns, especialment els derivats, són essencialment actes de parla performatius que miren cap al futur. Un derivat financer és una promesa escrita sobre el valor que tindrà una altra promesa en el futur.

Conceptes clau de l’anàlisi

El derivat¹ com a heretgia lingüística: En el llenguatge normal, les paraules serveixen per referir-se a coses reals: si jo dic la paraula poma, la paraula té sentit perquè hi ha una fruita real, comestible, que podem tocar. En l’economia clàssica passava el mateix amb els diners: un bitllet de 20 € representava una riquesa real que ja existia (hores de feina que havies fet, un sac de blat o una porció d’or guardada en un banc). Els diners es referien a una realitat tangible.

En el capitalisme especulatiu, el derivat és una eina que separa el guany de qualsevol base productiva. Es negocia amb la volatilitat i el risc pur. El mercat financer esdevé un ecosistema tancat de textos que es retroalimenten. El derivat financer comet una heretgia lingüística perquè fa que els diners deixin de referir-se a coses reals. És com si inventéssim una paraula que només serveix per descriure una altra paraula, que alhora en descriu una altra, sense que cap d’elles es refereixi a una poma real

La mercantilització de la pèrdua i el fracàs: Històricament, el fracàs (un impagament, una fallida) era el final d’una transacció econòmica. Appadurai detalla com el capitalisme financer ha aconseguit extreure valor del mateix fracàs. Mitjançant productes com els Credit Default Swaps (CDS), els inversors especulen i fan apostes sobre la probabilitat que algú fracassi o no pagui el seu deute. El risc i el col·lapse esdevenen mercaderies altament rendibles.

L’esperit del deute davant l’ètica protestant: Fent una relectura de Max Weber (qui deia que el capitalisme va néixer de l’ètica protestant de l’estalvi, el treball i la contenció), Appadurai afirma que el capitalisme postindustrial requereix tot el contrari: una cultura del deute, la fe en el futur i el sacrifici del present. El deute esdevé la condició de ciutadania i d’existència social.

La divisió del coneixement financer

Appadurai clou el seu llibre assenyalant una gran asimetria social i política. Wall Street i els creadors d’algorismes financers han dissenyat un llenguatge tan abstracte, hermètic i codificat que és completament inaccessible per al ciutadà del carrer.

Així, mentre que les famílies pateixen els efectes absolutament reals del deute, estan completament excloses del teixit lingüístic i de les regles del joc que determinen el valor de les seves vides, convertint la financerització en una forma de dominació tecnocràtica i cultural invisible.

Enfilall

1. Imaginem una aposta amb un amic sobre quin temps farà demà a Barcelona. Si plou, ell et dona 10 €; si fa sol, els hi dones tu. Aquesta aposta és, en essència, un derivat financer. Per què? Perquè l’aposta en si no té cap valor (és només un paper o un pacte), sinó que el seu valor deriva d’una altra cosa que sí que existeix al món real: el temps que farà demà.
   
   En el món dels diners, funciona exactament igual: un derivat financer és un contracte o aposta que fas amb algú altre, on el valor de guanyar o perdre diners depèn del que passi amb un tercer element, anomenat actiu subjacent (que pot ser el preu de l’or, les accions de Google, el petroli o el preu d’una hipoteca).
   
   La gent i les empreses els fan servir bàsicament per a dues coses:
   
   Per protegir-se (assegurança)
   
   Un pagès de blat té por que el preu del blat hagi caigut molt a l’estiu quan hagi de vendre la collita. Per evitar arruïnar-se, signa avui un contracte (un derivat) amb un comprador on fixen que el blat es vendrà obligatòriament a 200 € la tona a l’agost. Passi el que passi amb el preu real a l’estiu, el pagès ja està protegit.
   
   Per especular (apostar)
   
   Tu no tens camps de blat, ni vols comprar blat, ni t’importa el pa. Però creus que el preu del blat pujarà molt per culpa d’una sequera. Compres un derivat que et dona dret a comprar blat a 200 € d’aquí a uns mesos. Si el preu real puja a 300 €, tu podràs comprar-lo barat (a 200 €) i vendre’l de cop al mercat per 300 €, guanyant la diferència sense haver tocat mai un sol gra de blat.
   
   El derivat no és l’acció, ni el sac de blat, ni el lingot d’or. És el contracte d’aposta que lliga el teu benefici al que li passi a l’acció, al blat o a l’or. ↩︎