En el capitalisme tradicional, el fracàs econòmic (un impagament, la fallida d’una empresa o el desnonament d’una llar) representava el límit del sistema: un carreró sense sortida on la riquesa es destruïa i la transacció s’acabava. La gran innovació de la financerització ha estat la capacitat de convertir la catàstrofe econòmica en una font de benefici, creant un mercat on es pot guanyar diners perquè les coses van malament.
El fracàs en el capitalisme clàssic: El final de la línia
Històricament, si un banc prestava diners a una fàbrica o a una família i aquesta no podia pagar, el banc patia una pèrdua neta. L’impagament esquerdava el balanç del banc. Per tant, els interessos de l’aprenedor i del deutor estaven, fins a cert punt, alineats: tots dos necessitaven que el projecte o la llar prosperessin per tal que el deute es retornés. El fracàs era el pitjor escenari possible per a totes dues parts.
L’invent dels CDS: Assegurar la casa del veí
Appadurai utilitza el funcionament dels Credit Default Swaps (CDS) per il·lustrar com el capitalisme financer trenca aquesta lògica. Un CDS és, en essència, una assegurança contra l’impagament d’un deute.
Tanmateix, a diferència de les assegurances tradicionals (on només pots assegurar un cotxe que és teu), en els mercats financers desregulats qualsevol pot comprar un CDS sobre el deute d’un tercer, encara que no tingui cap relació amb ell. Això va canviar radicalment les regles del joc: és l’equivalent exacte a permetre que tu puguis contractar una assegurança contra incendis per la casa del teu veí. De cop i volta, tens un incentiu econòmic enorme per desitjar (i fins i tot provocar o accelerar) que la casa del veí es cremi.
Per aquesta raó, grans fons d’inversió (hedge funds) van començar a comprar massivament CDS de paquets d’hipoteques que sabien que eren d’alta toxicitat o de països amb problemes de deute (com va passar amb Grècia o Espanya durant la crisi de l’euro). No volien protegir-se de cap pèrdua; simplement apostaven que el deutor faria fallida.
Del col·lapse a la generació de valor
Quan el risc i el fracàs es converteixen en mercaderies independents, la destrucció econòmica esdevé una oportunitat de negoci circular. En el sistema que descriu Appadurai:
- Es crea deute fràgil: Es donen crèdits a persones o institucions que difícilment podran pagar.
- S’empaqueta i es ven: Aquest deute es distribueix pel sistema.
- Es ven l’aposta del fracàs: Es creen derivats (CDS) per sota que permeten als especuladors apostar a quin dia i a quina hora caurà aquest castell de cartes.
El cas més cèlebre d’aquesta dinàmica (que reflecteix perfectament la tesi d’Appadurai) va ser l’operació realitzada per bancs com Goldman Sachs amb el producte anomenat Abacus 2007-AC1. El banc va dissenyar un paquet d’hipoteques escombraria per vendre’l a clients convencionals, mentre, per sota, ajudava un fons d’inversió (John Paulson) a comprar els CDS per apostar a que aquest mateix producte s’enfonsaria. El fons va guanyar milers de milions de dòlars quan les famílies van perdre les seves cases.
Dimensió performativa i cultural
Per a Appadurai, la mercantilització del fracàs altera la mateixa moral del sistema econòmic. El capitalisme ja no necessita la prosperitat o la producció de benestar per extreure valor; el col·lapse és tan rendible (o més) que l’èxit.
Això genera el que l’antropòleg anomena una desconnexió social total. L’elit financera utilitza un llenguatge tan abstracte per negociar amb aquests productes que es buida completament el significat humà de la paraula fallida. En les pantalles de Wall Street, un desnonament massiu o la fallida d’un servei sanitari privat es tradueixen simplement en un repunt de rendibilitat en els gràfics dels CDS, consolidant un model on el patiment econòmic de la majoria esdevé el motor de la riquesa dels mercats especulatius.
Enfilall
Deixa un comentari…