La percepció que les administracions no estan a l’altura del repte es basa en fets estructurals que fan que la gestió sigui, efectivament, molt difícil.
Desfasament temporal (curt termini vs. el llarg termini)
- La gestió de l’Estat: Un canvi demogràfic o un flux migratori necessita planificació a 10 o 20 anys (construir barris nous, formar mestres, integrar culturalment).
- La política: Els governs funcionen en cicles de 4 anys. Invertir diners avui en infraestructures que estaran llistes d’aquí a una dècada no dona vots ara. Per tant, els polítics prefereixen el discurs de tancar o obrir la frontera, que és emotiu i immediat, abans que el de gestionar el creixement, que és lent i car.
La rigidesa de les dues mans del govern
Com hem analitzat amb Krugman, l’economia té dues mans, però sovint no es parlen:
- La mà econòmica: Sap que necessita treballadors per baixar la inflació i pagar pensions.
- La mà administrativa: No és capaç de donar permisos de treball ràpidament, ni de convalidar títols de metges o enginyers estrangers, ni de crear habitatge social.
Aquesta incoherència fa que hi hagin milers de persones en situació irregular (incapaços de contribuir legalment) i, alhora, empreses desesperades per trobar personal. És un caos burocràtic que alimenta la sensació de desordre.
La trampa de l’habitatge
Aquest és el punt on gairebé totes les administracions (EUA, Espanya, Alemanya, Canadà) estan fracassant.
Si l’Estat permet que la població creixi però no força la construcció d’habitatge, el preu del lloguer es menja qualsevol benefici econòmic que porti la immigració, i quan la gent local veu que el lloguer puja perquè hi ha més gent, culpen l’immigrant en lloc de culpar l’administració per no haver gestionat el pla urbanístic.
La polarització com a eina de bloqueig
En lloc de gestionar, molts governs usen la immigració com una arma llancívola: la dreta populista prefereix que hi hagi cert desordre perquè així pot prometre mà dura, i l’esquerra sovint peca d’idealisme i ignora els problemes reals de saturació de serveis als barris humils, perdent la confiança dels seus votants tradicionals.
La gestió ordenada requeriria una coordinació gegantina entre urbanisme, educació, mercat laboral i seguretat que les administracions actuals, sovint fragmentades i centrades en la següent enquesta electoral, tenen moltes dificultats per executar.
Això ens porta a un escenari de gestió per crisi: només s’actua quan el problema ja ha esclatat (preus impossibles, falta de pa al supermercat o tensions socials greus), en lloc d’actuar amb previsió.
Enfilall
Deixa un comentari…