Les institucions regulen l’habitatge perquè els preus no baixin mai
No estem davant d’un mercat lliure que falla, sinó davant d’una estratègia orquestrada, un marc on les institucions (Estat i Bancs Centrals) regulen activament per garantir que el preu de l’habitatge no baixi mai.
Les institucions menteixen i manipulen l’opinió pública
Objectiu: Protegir la rendibilitat del capital que, des de la crisi de 2008, s’ha refugiat en actius immobiliaris perquè no troba beneficis en l’economia productiva.
Els propietaris es queixen de la intervenció pública, però el mercat està altament intervingut a favor d’ells per mantenir els preus artificialment alts.
Generació de pànic moral per trencar la solidaritat entre la població general i els llogaters: Desokupa, campanyes contra la ocupació (el problema son els migrants que et prenen les cases)…
L’habitatge com a decisió política, no de mercat
El preu de l’habitatge no puja per falta d’oferta o per un mercat descontrolat, sinó per voluntat institucional.
- Intervencionisme pro-rendista: Les institucions regulen el mercat per evitar que els preus baixin, protegint l’habitatge com l’actiu financer més segur i rendible del món.
- L’Estat com a garant: Els governs prioritzen l’estabilitat del sistema bancari i dels grans propietaris per sobre del dret social a sostre.
Fractura social: La Generació Llogatera
- Extracció de riquesa: El lloguer trasllada els ingressos del treball (llogaters) cap a rendes passives (propietaris que no produeixen res), impedint qualsevol capacitat d’estalvi o progrés.
- Explotació: El rentisme no viu dels rics, la seva base de benefici més gran prové dels sectors més precaris.
Nova realitat de classe
La tanca ja no la posa només el salari, sinó l’accés a la propietat.
- Fi del pacte social: La meritocràcia ha mort en l’àmbit immobiliari; treballar ja no garanteix una llar, la qual cosa genera una massa social de llogaters captius i cada cop més polititzats.
Les polítiques vigents són, en el millor dels casos, inútils i, en el pitjor, contraproduents:
- Subvencions enverinades: Ajudes com el Bo Lloguer Jove són transferències de diners públics als caseros, ja que inflen els preus.
- Insuficiència legislativa: La Llei d’Habitatge actual no va a l’arrel del problema: la rendibilitat. La solució és fer que el mercat de lloguer deixi de ser un negoci atractiu per als especuladors.
- La solució no és construir més: El mantra falta oferta es mentida. Hi ha prou cases, però estan en mans d’especuladors o destinades a usos turístics/temporals. Construir més sense canviar el model només alimenta la bombolla.
Risc electoral
- L’habitatge com a jutge: El malestar social és profund. Si el govern no s’enfronta als interessos dels rendistes per abaixar els preus de forma real, la seva base electoral podria desconnectar definitivament.
- L’acció directa: Davant la inacció política, es planteja l’organització sindical i la vaga de lloguers com l’última eina de pressió ciutadana.
Propostes disruptives: El Fons Públic i l’expulsió de fons
- Fons d’Inversió Públic: L’Estat ha d’actuar com a gran comprador d’habitatge (utilitzant el dret de tanteig i retracte) per crear un parc públic massiu que s’autofinanciï.
- Expulsió del capital especulatiu: El mercat de lloguer ha de deixar de ser rendible per als fons internacionals. Amb preus limitats i més oferta pública, el capital especulatiu marxarà a altres sectors, alliberant l’habitatge.
L’habitatge a Espanya s’ha convertit en un mecanisme de transferència de riquesa protegit per l’Estat, una situació que Gil defineix com una bomba de rellotgeria social i electoral que només es pot desactivar atacant directament la rendibilitat del negoci immobiliari.
És un conflicte polític de classe. Les polítiques públiques no “no saben” com abaixar els preus, sinó que han decidit no fer-ho per mantenir l’estabilitat del sistema financer i els beneficis dels propietaris. La solució passa per l’organització dels llogaters per forçar un canvi de model que subordini el negoci al dret humà.
Deixa un comentari…