El concepte de porta giratòria (The Revolving Door) és l’eix central que explica per què Goldman Sachs ha pogut exercir el seu poder de manera tan sostinguda. No es tracta de suborns o corrupció directa a l’estil clàssic, sinó d’una simbiosi institucional on la frontera entre el servei públic i l’interès privat queda totalment desdibuixada.
Si analitzem a fons el que Marc Roche descriu en la seva investigació, ens cal dividir aquesta estratègia en tres dimensions: els perfils clau, la xarxa d’influència a Europa i el mecanisme psicològic subratllat pel banc.
Perfils clau de la connexió nord-americana
Als Estats Units, el vincle és tan estret que a Wall Street es fa servir habitualment el sobrenom de Government Sachs. Marc Roche detalla com el banc ha conquerit sistemàticament el Departament del Tresor dels EUA, independentment del color polític del govern:
Robert Rubin: President de Goldman Sachs que va passar a ser el Secretari del Tresor sota la presidència del demòcrata Bill Clinton als anys 90. Des d’aquest lloc públic, Rubin va ser un dels grans artífexs de la desregulació financera, incloent-hi la derogació de la llei Glass-Steagall (que separava la banca comercial de la banca d’inversió des de la Gran Depressió). Això va obrir la porta a la creació dels megabancs moderns.
Henry Hank Paulson: Conseller Delegat (CEO) de Goldman Sachs que va saltar directament a ser el Secretari del Tresor del republicà George W. Bush. Quan la crisi del 2008 va esclatar, Paulson va ser el responsable de dissenyar el rescat financer. Roche destaca el conflicte d’interessos que va suposar que Paulson decidís deixar caure el competidor directe de Goldman (Lehman Brothers) mentre es rescatava amb milers de milions de diners públics la asseguradora AIG, la qual cosa va salvar indirectament a Goldman Sachs de patir pèrdues multimilionàries.
La xarxa a Europa: una colonització silenciosa
Mentre que als EUA la porta giratòria és molt visible, a Europa Goldman Sachs va optar per una estratègia més subtil però igualment efectiva: contractar tecnòcrates d’alt nivell que no necessàriament havien de passar per les urnes, sinó que controlaven els bancs centrals i els comitès de regulació.
Mario Draghi: Va ser vicepresident per a Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2005 (just durant els anys en què es va orquestrar el maquillatge del deute de Grècia). Posteriorment, va passar a dirigir el Banc d’Itàlia, després el Banc Central Europeu (BCE) i finalment va esdevenir Primer Ministre d’Itàlia.
Mark Carney: Ex-directiu del banc durant 13 anys que va acabar convertint-se en el governador del Banc del Canadà i, posteriorment, en el primer estranger a dirigir el Banc d’Anglaterra.
Lukàs Papadimos: Exgovernador del Banc de Grècia durant el període del canvi de divises amb Goldman, que després va ser vicepresident del BCE i Primer Ministre del govern de transició grec el 2011.
Aquesta col·locació de peces va fer que, quan va esclatar la crisi del deute sobirà a Europa, les persones que gestionaven el rescat de l’euro fossin precisament antics alumnes del mateix banc.
Com funciona el mecanisme de captació?
Roche ens adverteix que el vertader perill de la porta giratòria no és només que un ex-directiu afavoreixi directament el seu antic banc, sinó la captura cognitiva.
Quan els alts càrrecs de Goldman Sachs passen a l’administració pública, no canvien la seva mentalitat. Segueixen convençuts que el que és bo per als mercats financers és automàticament bo per a la societat. Ens trobem davant de tres grans avantatges estratègics per al banc:
Informació cultural privilegiada: El banc sap exactament com pensen els reguladors perquè ells mateixos han escrit les normes o han dinat amb qui les escriu durant dècades.
L’esquer del futur: Els funcionaris públics que actualment regulen Wall Street saben que, si són amables o comprenen el sector, en acabar el seu mandat poden rebre una oferta de feina multimilionària com a assessors o consellers de Goldman Sachs.
Inbound i Outbound continu: La sortida de cervells cap a l’estat assegura lleialtat ideològica fora del banc; el retorn de polítics retirats cap a Goldman (com el cas de l’ex-president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, contractat el 2016 com a president no executiu de la seva divisió internacional) assegura una agenda de contactes de primer nivell inaccessible per a qualsevol altre competidor.
La investigació de Roche demostra que la porta giratòria és l’eina definitiva de Goldman Sachs per aconseguir una immunitat gairebé indestructible: el banc s’adapta, sobreviu i influeix en l’hoste (l’Estat) perquè s’ha convertit en part del seu propi codi genètic. Es fusiona amb les institucions i en treu profit: és un paràsit simbiont.
Enfilall
Deixa un comentari…