El capítol dedicat a Grècia és, possiblement, el que millor il·lustra el caràcter transnacional i gairebé invisible del poder de Goldman Sachs. En aquesta part de la investigació, Marc Roche ens trasllada al cor d’Europa per revelar com el banc no només feia negocis amb empreses, sinó que era capaç de modificar l’arquitectura macroeconòmica d’un estat sencer, comprometent el futur de tota la unió monetària.
Per entendre com es va forjar aquesta bomba de rellotgeria financera, ens cal analitzar el mecanisme tècnic de l’engany, el benefici que en va treure el banc i el tràgic desenllaç per a la ciutadania grega.
L’escenari: L’obsessió per entrar a l’Euro
A finals de la dècada de 1990 i principis dels 2000, Grècia tenia un desig polític absolut: formar part del club de la moneda única europea. Però hi havia un gran obstacle: els Criteris de Convergència de Maastricht. Aquests criteris exigien, de manera estricta, que el dèficit públic de qualsevol país candidat no superés el 3% del seu Producte Interior Brut (PIB) i que el deute total no superés el 60%.
Les finances gregues estaven molt lluny d’aquestes xifres. És en aquest punt de desesperació política on Goldman Sachs va entrar en joc com un salvador a l’ombra, oferint una enginyeria financera tan sofisticada que vorejava la il·legalitat, tot i que tècnicament aprofitava els buits legals de l’oficina d’estadística europea (Eurostat).
Engranatge de l’engany: l’operació Cross-Currency Swap
L’any 2001, un equip de Goldman Sachs liderat per l’executiva Antigone Loudiadis va dissenyar una transacció secreta batejada com una permuta financera de divises (cross-currency swap). El mecanisme, tal com el detalla Roche, es va estructurar de la següent manera:
Canvi fictici: Grècia tenia un deute històric contret en dòlars i iens. Goldman Sachs va rebre l’encàrrec de convertir aquest deute a euros.
Tipus de canvi manipulat: En lloc d’utilitzar el tipus de canvi real del mercat d’aquell dia, el banc i el govern grec van acordar utilitzar un tipus de canvi fictici, completament artificial.
Crèdit camuflat: Gràcies a aquesta cotització manipulada, Goldman Sachs va comprar el deute grec i va injectar immediatament uns 2.800 milions d’euros en efectiu a les arques públiques d’Atenes.
Màgia comptable: Segons les normes comptables d’Eurostat d’aquell moment, les operacions amb derivats financers (com els swaps) no s’havien de registrar oficialment com a nou deute, sinó com una simple transacció de divises. D’aquesta manera, d’un dia per l’altre, 2.800 milions d’euros de deute real van desaparèixer dels llibres oficials grecs. Grècia va poder ensenyar a Brussel·les uns comptes públics polits i aptes per a l’euro.
El cost de la factura: el banc sempre guanya
Evidentment, Goldman Sachs no actuava per filantropia. Aquesta operació va reportar al banc uns beneficis desproporcionats que van hipotecar les futures generacions de grecs. Per orquestrar aquest maquillatge, Goldman Sachs va cobrar a l’estat grec una comissió d’uns 600 milions de dòlars. Una xifra absolutament desorbitada per a una sola operació financera, que representava una part substancial del pressupost de l’estat.
Els diners que el banc havia avançat no eren un regal; eren un préstec camuflat. Per retornar-los, Grècia va haver de cedir a Goldman Sachs, a través de titulitzacions complexes, els ingressos futurs de drets de l’estat que haurien d’haver anat a les arques públiques: les taxes de la loteria nacional i els impostos dels aeroports del país fins a l’any 2019 o més enllà.
L’esclat: la Crisi del Deute Sobirà (2010)
La tragèdia de l’anàlisi de Roche és que el maquillatge només servia per guanyar temps. Quan la crisi financera global del 2008 va colpejar Europa, l’enginyeria financera ja no va poder sostenir la realitat.
L’any 2009, el nou govern grec de George Papandreou va admetre que el dèficit real del país no era del 3%, sinó de gairebé el 13%. El deute ocult va sortir a la llum, destruint la credibilitat de Grècia als mercats internacionals i desfermant la pitjor crisi de la història de l’eurozona.
Mentre el poble grec s’enfrontava a retallades brutals en sanitat i educació, a taxes d’atur històriques i a anys de recessió sota el control de la Troica, Goldman Sachs ja havia recollit els seus beneficis anys enrere. El banc no va rebre cap sanció significativa per aquesta operació; de fet, el llibre ens recorda la ironia suprema: molts dels tecnòcrates que es van encarregar de gestionar les retallades imposades a Grècia des del Banc Central Europeu o des de governs de transició eren, com hem vist en l’apartat de la porta giratòria, antics assessors o directius del mateix banc que havia ajudat a encendre la metxa.
Enfilall
Deixa un comentari…