La descripció que Marc Roche fa de la cultura interna de Goldman Sachs és l’aspecte més antropològic i fascinant de la seva investigació. L’autor ens mostra que per entendre com el banc pot operar amb tanta fredor de cara a l’exterior, ens cal comprendre primer el procés de fustigació, aïllament i adoctrinament a què són sotmesos els seus treballadors de portes endins.
L’empresa no funciona com una corporació convencional, sinó com una institució tancada amb trets gairebé eclesiàstics, on la lleialtat a la firma passa per sobre de qualsevol codi ètic universal.
El procés de selecció: el filtre de sang
Per esdevenir un Goldmanite, el camí comença molt abans de trepitjar la seu del banc a Manhattan o a la City de Londres. Roche detalla un procés de reclutament dissenyat per detectar no només ments brillants, sinó personalitats totalment emmotllables.
Un candidat a Goldman Sachs pot arribar a passar per més de 15 o 20 entrevistes diferents amb desenes de directius del banc. No es busca només la capacitat tècnica, sinó avaluar la resistència psicològica i comprovar si el perfil encaixa en el dogma de la firma.
El banc busca activament joves graduats de les universitats més elitistes (l’anomenada Ivy League als EUA o Oxford i Cambridge a Europa). Es prefereixen perfils ambiciosos, competitius i disposats a sacrificar completament la seva vida personal (amb jornades laborals de 80 a 100 hores setmanals) a canvi d’estatus i bonificacions (bonuses) milionàries.
El codi de silenci: l’omertà de Wall Street
Un dels pilars que manté el poder de Goldman Sachs és la seva opacitat de búnquer. Dins del banc regeix un principi absolut de confidencialitat:
Cultura de clan: El que passa a dins, es queda a dins. Els empleats tenen prohibit parlar amb la premsa sense autorització expressa del departament de comunicació, que està fortament militaritzat. Roche explica les enormes dificultats que va tenir com a periodista per aconseguir testimonis, ja que els ex-treballadors signen contractes de confidencialitat draconians.
El treball en equip com a dissolvent de la culpa: A Goldman no se celebra el culte a l’individualisme de cara enfora; totes les operacions es signen sota el paraigua del comitè. Aquesta estructura difumina la responsabilitat individual: si una operació destrueix l’economia d’un país o arruïna un client, cap empleat se’n sent responsable directe, ja que el comitè del banc ho havia validat.
L’arrogància institucionalitzada i la meritocràcia darwiniana
Dins de l’organització, es fomenta una barreja de supèrbia i por constant. El banc opera sota un model de darwinisme social extrem:
El sistema Up or Out (puja o marxa): Anualment, el banc avalua els seus empleats i es desprèn del percentatge més baix en rendiment. Això genera una pressió interna insostenible on el company de la taula del costat és un rival directe.
El cim de la piràmide: El reconeixement màxim és ser nomenat Partner (soci). Ser soci de Goldman Sachs és l’equivalent financer a ser nomenat cardenal a Roma: dóna accés a un club exclusiu de repartiment de beneficis de la firma i col·loca l’individu en l’Olimp del capitalisme global.
El complex de superioritat: Aquesta pressió se suavitza inculcant als treballadors que formen part d’una aristocràcia de la intel·ligència. Se’ls convenç que si són capaços de guanyar tants diners, és perquè són els millors i, per tant, les regles morals de la societat ordinària no se’ls apliquen.
La feina de Déu: La sacralització del lucre
L’any 2009, en el moment més àlgid de la indignació popular contra els bancs pel rescat multimilionari, el llavors conseller delegat de Goldman Sachs, Lloyd Blankfein, va pronunciar una frase en una entrevista al diari The Sunday Times que va passar a la història:
I’m just a banker doing God’s work. (Només sóc un banquer que fa la feina de Déu).
Tot i que posteriorment es va intentar matisar com una broma desafortunada, Marc Roche demostra que, en realitat, reflectia amb total precisió la psique del banc.
Per als Goldmanites, proveir de liquiditat els mercats i dissenyar derivats financers complexos és una missió quasi mística. No es veuen a si mateixos com a destructors de l’economia, sinó com els veritables enginyers que fan moure el món. Aquesta sacralització del benefici els permet extreure riquesa de la societat amb la consciència totalment tranquil·la, convençuts que l’eficiència del mercat està per sobre del benestar de les persones comunes.
Enfilall
Deixa un comentari…