El paper de Goldman Sachs en la crisi de les hipoteques escombraries (subprime) l’any 2008 és, sens dubte, el capítol més fosc de la seva història recent. Marc Roche utilitza aquest episodi per desmuntar el mite de la fidelitat al client que el banc predicava en els seus principis fundacionals, demostrant com l’entitat va passar de ser un assessor financer a un jugador d’avantguarda que va guanyar milers de milions a costa del col·lapse del propi sistema.
Per entendre la magnitud d’aquesta lliçó de supervivència i pragmatisme despietat, ens cal analitzar detalladament els mecanismes tècnics i ètics que van guiar la seva actuació:
L’estructura de la trampa: Els CDO i la màquina Abacus
A mitjans dels anys 2000, el mercat de l’habitatge als EUA estava inflat per hipoteques concedides a persones amb molt baixa solvència. Per desfer-se d’aquest risc, els bancs empaquetaven milers d’aquestes hipoteques en productes financers complexos anomenats CDO (Collateralized Debt Obligations).
Roche posa la lupa en una sèrie de productes creats per Goldman Sachs anomenats Abacus 2007-AC1. El funcionament d’aquesta operació es va convertir en el símbol internacional de la cobdícia de Wall Street:
El dissenyador: L’operació va ser coordinada per un jove operador francès del banc, Fabrice Tourre (conegut internament com The Fabulous Fab).
El joc ocult: Goldman Sachs va permetre a un gran fons de cobertura dirigit pel multimilionari John Paulson (que volia apostar fort a que el mercat immobiliari s’enfonsaria) seleccionar quines eren les pitjors hipoteques, les més tòxiques, per incloure-les dins de la cistella d’Abacus.
El parany als clients: Un cop el fons de Paulson va haver escollit les hipoteques més propenses a fer fallida, Goldman Sachs va vendre aquest CDO Abacus a inversors institucionals (com bancs europeus i fons de pensions) com si fos una inversió segura de màxima qualitat (triple A), amagant-los el fet crucial que el producte havia estat dissenyat específicament per algú que volia que fes fallida.
Gràcies a aquesta operació, el fons de Paulson va guanyar uns 1.000 milions de dòlars nets, Goldman Sachs va cobrar milions en comissions, i els inversors van perdre pràcticament fins a l’últim cèntim dels 1.000 milions que hi havien dipositat.
La Gran Aposta (The Big Short): el conflicte d’interessos
El que fa que el cas de Goldman Sachs sigui estructuralment diferent del de Lehman Brothers o Bear Stearns és que Goldman va veure venir el temporal a finals de 2006. En lloc d’intentar salvar el mercat, van decidir protegir-se ells mateixos a qualsevol preu mitjançant un doble joc:
La posició curta (short): Mentre els departaments comercials de Goldman continuaven venent actius immobiliaris tòxics a fons de pensions i municipis d’arreu del món, el departament de tresoreria del banc comprava en secret CDS (Credit Default Swaps), que funcionaven com a assegurances de fallida. Bàsicament, apostaven milers de milions a que els mateixos productes que subministraven als seus clients s’acabarien llançant a perdre.
Prioritat absoluta al benefici propi: Quan el mercat es va ensorrar el 2007 i 2008, els clients de Goldman es van arruïnar amb els CDO que havien comprat, però el banc va cobrar les assegurances multimilionàries. Això va permetre a Goldman Sachs tancar l’any 2007 (en plena sacsejada mundial) amb uns beneficis rècord, mentre els seus competidors sagnaven.
Conseqüències: L’escàndol de la SEC i la immunitat financera
La investigació de Marc Roche descriu magistralment la caiguda de la màscara pública del banc quan aquestes pràctiques van sortir a la llum pública.
El judici públic: L’any 2010, la Comissió de Borsa i Valors dels EUA (la SEC) va demandar formalment a Goldman Sachs per frau en el cas Abacus. Els correus electrònics de Fabrice Tourre es van fer públics, mostrant com es burlava de la ignorància dels clients que compraven el que ell anomenava productes Frankenstein. El conseller delegat, Lloyd Blankfein, va haver de comparèixer davant el Senat en unes sessions humiliants on es va fer evident el menyspreu del banc cap a l’ètica comercial més bàsica.
El cost de la neteja: Per tancar el cas i evitar anar a judici penal, Goldman Sachs va pagar una multa històrica de 550 milions de dòlars. Tot i que la xifra sembla astronòmica, per al banc representava amb prou feines els ingressos d’uns quants dies de negociació. Cap gran executiu va anar a la presó; només el jove Fabrice Tourre va ser condemnat civilment, servint de cap de turc de l’organització.
La lliçó de la crisi del 2008 per a Goldman Sachs no va ser un càstig, sinó una confirmació de la seva tesi de poder: la seva capacitat per utilitzar la informació asimètrica en detriment dels seus propis clients va ser vista a Wall Street no com una falta moral, sinó com una genialitat financera que els va salvar del foc.
Enfilall
Deixa un comentari…