Tancant el cercle al voltant de Jean Genet, ens cal analitzar la pel·lícula Querelle (1982), dirigida pel cineasta alemany Rainer Werner Fassbinder. Aquesta obra és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Querelle de Brest (1947) de Genet i s’ha convertit en una peça de culte absolut. Té, a més, una aura tràgica: va ser l’última pel·lícula de Fassbinder, qui va morir per sobredosi de drogues durant la fase de muntatge, de manera que es va estrenar de forma pòstuma.
Fassbinder no només va adaptar la trama de Genet, sinó que va aconseguir traduir en imatges la densa atmosfera existencial, el lirisme tèrbol i la filosofia del crim que caracteritzaven l’escriptor francès.
L’estètica de la irrealitat: el decorat com a ment
El primer que ens crida l’atenció de Querelle és que renuncia completament al realisme. Fassbinder no va voler gravar en un port real; va construir tot el port de Brest dins dels estudis de gravació a Berlín.
La pel·lícula està banyada per una il·luminació artificial constant de tons taronges artificials, grocs sulfúrics i neons blaus. Sembla un capvespre permanent o un malson enfebrat, i l’arquitectura dels decorats (les columnes, les xemeneies dels vaixells, les torres del port) té unes formes fàl·liques intencionades i gens subtils. Tot l’espai físic respira el desig sexual dels personatges; el decorat és, de fet, la projecció mental de les pulsions de Genet.
Crim, desig i santedat
La pel·lícula segueix les passes de Querelle (interpretat per Brad Davis), un mariner jove, d’una bellesa magnètica, que és alhora contrabandista d’opi, lladre i assassí. A través de la seva figura, Fassbinder reprodueix els grans conceptes que fascinaven Sartre i Genet:
El crim com a purificació
Querelle assassina el seu company de tripulació i còmplice, el Vic. No ho fa per diners ni per ràbia, sinó com un acte purament existencial. Per a Querelle, cometre un crim és una via per aïllar-se radicalment de la moral del món i assolir una mena d’autenticitat o santedat a través del Mal.
La submissió voluntària
Un dels punts centrals és la partida de daus al bordell La Feria amb en Nono (l’amo de l’establiment). El pacte és típicament genetià: si en Querelle guanya, podrà follar-se la Lysiane (la mestressa, interpretada per Jeanne Moreau); si perd, s’haurà de sotmetre sexualment a en Nono. Querelle fa trampa per perdre a propòsit. Busca la humiliació de ser sodomitzat per trencar amb el seu propi orgull de mascle alfa i trobar una nova dimensió de la seva identitat a través de la passivitat i el dolor.
La fauna de La Feria
Per entendre la teranyina de relacions de poder i desig que es teixeix a la pel·lícula, ens va bé estructurar els personatges principals i el seu rol en aquest teatre de simulacres:
| Personatge | Rol a la trama | Significat conceptual |
|---|---|---|
| Querelle | El mariner / àngel exterminador. | L’home lliure absolut, que tria el crim i la traïció com a camí espiritual. |
| Tinent Seblon | El capità del vaixell. | Representa el desig reprimit. Vigila en Querelle de lluny, enregistrant en un magnetòfon el seu amor prohibit pel mariner. |
| Nono | L’amo del bordell. | La masculinitat brutal i primitiva. El jutge informal del port que posa a prova la identitat d’en Querelle. |
| Lysiane | La cantant i mestressa del local. | L’única presència femenina rellevant. És estimada per en Robert (germà de Querelle), fet que crea un joc de miralls on Querelle es confon amb el seu propi germà. |
El testament de Fassbinder
La traïció exigeix una audàcia extrema… Trair és trencar tots els vincles amb la humanitat.
Aquesta idea de Genet sobrevola cada fotograma de la pel·lícula. Fassbinder va utilitzar una veu en off que llegeix fragments poètics de la novel·la, convertint el film en una mena de missa negra o ritual conceptual. Querelle no busca que l’espectador s’identifiqui emocionalment amb els personatges, sinó que contempla, amb una fredor estilitzada, com els homes es destrueixen i es transformen a través de la carn, l’absolut i la traïció. Va ser el comiat perfecte i radical per a un director que, com Genet, sempre va viure de cara a l’abisme.
Enfilall
Deixa un comentari…