La fixació de Christopher Nolan amb el temps va més enllà de la ciència-ficció; per a ell, el temps és el teixit on es construeixen la identitat humana, la moralitat i les estructures de poder. Si mirem la seva filmografia amb una lent macroscòpica, ens adonem que Nolan utilitza la física i la relativitat com a metàfores dels grans conflictes de la filosofia occidental (des d’Aristòtil fins a Kant o Nietzsche) i de les tensions de la política contemporània (el capitalisme salvatge, la guerra freda, l’ecocidi i el control estatal).
La realitat del temps: l’Univers-Bloc
Filosòficament, Nolan es pregunta contínuament: Què és el temps? És una il·lusió de la nostra ment o una realitat física immutable? Per respondre-ho, les seves pel·lícules basculen entre dues grans teories filosòfiques de l’espai-temps: el Presentisme i l’Eternalisme (també anomenat Univers-Bloc).
L’Univers-Bloc1 (Interstellar i Tenet)
L’eternalisme és la visió de la física d’Einstein on el passat, el present i el futur existeixen simultàniament. El temps és com una dimensió espacial més: el fet que nosaltres siguem a la coordenada present no significa que el futur no estigui ja construït.
A Interstellar, aquesta filosofia adquireix un caràcter gairebé diví o transcendent. En el Tesseracte, el personatge de Cooper veu el temps com una estructura física, una biblioteca on pot tocar diferents moments de la vida de la seva filla. Això ens aboca a una mena de determinisme optimista. Els personatges no tenen llibertat per canviar el passat; el que fan és complir un destí tancat on el futur de la humanitat necessita d’aquestes accions per assegurar la seva pròpia supervivència, però les accions individuals de sacrifici estan connectades per una mena de teleologia o propòsit còsmic on l’amor opera com una dimensió física trans-temporal.
A Tenet, el personatge de Neil repeteix una màxima que resumeix l’univers-bloc: El que ha passat, ha passat. Tot i que es pot viatjar cap enrere mitjançant la inversió de l’entropia, les línies temporals ja estan auto-contingudes en un bucle perfecte. La llibertat individual és una il·lusió conscient; el lliure albir es redueix a acceptar el teu paper en una línia temporal predeterminada.
Ment i temps: memòria i il·lusió (Memento i El Truc Final)
En l’altre extrem trobem com els humans percebem el temps de forma interna (el temps psicològic o la durée d’Henri Bergson).
A Memento, Nolan fa una crítica ferotge a l’empirisme pur. Leonard, en no tenir memòria a curt termini, viu en un present perpetu que és incapaç de connectar amb el passat de manera lineal. La seva filosofia és subjectiva i destructiva: si ell no recorda haver fet una acció, per a ell l’acció no existeix.
Nolan ens demostra que el temps és el fonament de l’ètica: sense una continuïtat temporal, la noció de responsabilitat moral s’esfondra. I critica l’existencialisme radical: si l’individu pot reescriure el seu passat manipulant les seves pròpies notes, la veritat objectiva desapareix. Políticament, és una al·legoria de com la societat post-veritat pot ser manipulada si se li extirpa la memòria històrica.
A El Truc Final (The Prestige), el temps és sacrificat al servei de l’obsessió. L’estructura temporal és una nina russa (diaris dins de diaris de diferents èpoques). Els mags destrueixen el seu propi present i el seu futur biològic per aconseguir la immortalitat d’un instant: la glòria de l’aplaudiment en l’escenari.
Biopolítica, Neoliberalisme i Justícia intergeneracional
Políticament, Nolan s’interessa per com les estructures de poder (estats, corporacions, exèrcits) s’apropien del temps per controlar les masses o explotar l’individu.
Capitalisme tardà i la colonització del temps (Inception)
A Inception, el temps és la unitat de mesura del valor econòmic (estil el temps són diners portat a l’extrem psicològic). En el subconscient, el temps s’expandeix (cinc minuts en el món real són hores en el somni, i anys en el Limbe).
Això obre la porta a una explotació laboral i corporativa absoluta. Les grans multinacionals contracten extractors per robar idees en un espai on les lleis de l’Estat no existeixen. El temps ja no és públic ni natural; està completament privatitzat. És la representació perfecta de l’hipercapitalisme, on fins i tot el temps de descans i el teixit dels somnis esdevenen actius financers negociables.
La Guerra Freda Temporal i l’Ecocidi (Tenet)
Tenet és, probablement, la pel·lícula més obertament geopolítica de Nolan, ja que planteja una lluita de classes basada no en l’espai o els recursos actuals, sinó en les generacions.
El dolent de la pel·lícula, l’oligarca rus Andrei Sator, rep fons i tecnologia d’humans del futur. Per què el futur vol destruir el present? Perquè el present ha destruït el planeta (canvi climàtic, destrucció dels oceans, esgotament de recursos). Els humans del futur inicien una guerra freda temporal per colonitzar el passat i capgirar l’entropia del món per poder sobreviure, encara que això signifiqui esborrar la nostra existència. Nolan subratlla així el concepte de la justícia intergeneracional: les nostres accions presents són un acte d’opressió política contra els humans que vindran.
Estat d’excepció i Temps militar (Dunkerque i El Cavaller Fosc)
A Dunkerque, la fragmentació del temps serveix per desmuntar la propaganda heroica dels estats. El temps del soldat a la platja (una setmana d’espera agònica i terror) no té res a veure amb el temps geopolític dels despatxos de Londres. L’Estat utilitza el sacrifici temporal d’aquests joves per recalcular la seva estratègica bèl·lica.
A la trilogia d’El Cavaller Fosc, el temps és el pitjor enemic de l’ordre social. El Joker utilitza comptes enrere i dilemes temporals (els dos vaixells bomba, salvar la Rachel o en Harvey) per col·lapsar el sistema legal de Gotham. Davant d’això, Batman i l’ajuntament es veuen obligats a crear la Llei Dent, un acte polític que suspèn els drets humans (estat d’excepció de Giorgio Agamben) per congelar el crim a la ciutat artificialment.
Oppenheimer: el Temps com a condemna històrica i Conseqüencialisme
A Oppenheimer, Nolan fusiona la dimensió filosòfica i la política en una obra mestra sobre la responsabilitat. Aquí, el temps es divideix en dues línies visuals: Fissió (en color, la perspectiva subjectiva d’Oppenheimer) i Fusió (en blanc i negre, la perspectiva política i històrica de Lewis Strauss).
El Conseqüencialisme: Des del punt de vista de l’ètica filosòfica, la pel·lícula explora el pes del futur sobre el present. Abans de la prova Trinity, els científics calculen si hi ha una possibilitat (propera a zero) que la bomba incendiï l’atmosfera i destrueixi el món. Accepten el risc. Un cop la bomba explota, el recompte del temps canvia per sempre: la humanitat entra en l’era nuclear.
La paradoxa temporal de la culpa: El muntatge de la pel·lícula és frenètic i fragmentat perquè reflecteix la ment d’un home que conviu simultàniament amb la creació de l’arma (passat), el judici polític dels anys 50 (present) i la visió de l’holocaust nuclear (futur). El temps històric esdevé una condemna circular: Oppenheimer s’adona que la reacció en cadena que temien no s’ha aturat; la destrucció del món va començar aquell precís instant de 1945 i es prolonga eternament cap al futur.
Nolan utilitza el muntatge de les seves pel·lícules com si fos un accelerador de partícules conceptual: trenca la linealitat del temps no per confondre l’espectador, sinó per forçar-nos a mirar les nostres accions humanes des de fora, recordant-nos que som presoners de la història, però responsables del futur. Per a Christopher Nolan, el temps no és un corrent neutre on passen les coses. El temps és:
Un patiment filosòfic: Els personatges de Nolan sempre lluiten contra el temps (per recuperar els fills, per salvar el món, per recordar qui són) i aquesta lluita els deshumanitza o els exigeix el sacrifici de la seva pròpia vida lineal.
Una presó o un alliberament polític: Els sistemes de poder utilitzen l’estructura del temps per sotmetre els individus, però només entenent el temps des d’una perspectiva global i col·lectiva (com a Interstellar o Tenet) la humanitat és capaç de salvar-se de la seva pròpia autodestrucció.
- L’Univers-Bloc (també anomenat eternalisme) és una concepció cosmològica i filosòfica que defensa que el passat, el present i el futur existeixen simultàniament i són igual de reals. Sota aquesta visió, el temps no és un riu que flueix on el passat s’esborra i el futur encara s’ha de construir. Al contrari: l’univers és un bloc estàtic de quatre dimensions (les tres de l’espai més la del temps) on tots els esdeveniments de la història ja estan gravats en unes coordenades concretes.
Per entendre l’univers de bloc, podem recórrer a dues analogies clàssiques:
El rotlle de pel·lícula: Imaginem una pel·lícula de cinema. Per a l’espectador que està mirant la pantalla, els fets passen un darrere l’altre (línia temporal subjectiva). Però si agafem el rotlle de la pel·lícula física amb les mans, el primer fotograma (el naixement de l’univers), el fotograma on estem llegint això ara mateix, i l’últim fotograma (la fi del món) existeixen alhora dins de la bobina.
El tall de pa: L’univers és com una barra de pa. Cada llesca fina representa un moment concret del temps de tot l’univers (un ara). Totes les llesques existeixen al mateix temps dins de la barra, tant les del principi com les del final.
Fonament científic: la Relativitat d’Einstein
L’univers de bloc no és només una fantasia metafísica; és la conseqüència directa de la Teoria de la Relativitat Especial d’Albert Einstein (1905). Einstein va demostrar que la simultaneïtat és relativa. Això vol dir que dos observadors que es mouen a velocitats diferents no es posaran d’acord en què està passant ara mateix a l’univers. L’ara de l’un pot incloure fets que per a l’altre ja són passat o encara són futur.
Com que l’univers no pot dependre de qui el miri per decidir què és real i què no, la física conclou que l’espai i el temps estan fusionats en un teixit continu de 4 dimensions: l’espai-temps. Tot el que ha passat i passarà ja existeix en aquest teixit.
Per a nosaltres, físics convençuts, la distinció entre passat, present i futur és només una il·lusió, per bé que obstinadament persistent.
– Albert Einstein.
Conseqüències filosòfiques
Adoptar la visió de l’Univers-Bloc canvia completament la nostra manera d’entendre l’existència:
El lliure albir en qüestió: Si el nostre demà ja existeix en algun lloc del bloc, el destí està completament determinat. Les nostres eleccions futures ja estan fixades.
Una mena d’immortalitat: Sota aquesta teoria, la mort no és la fi d’una vida. Una persona que mor simplement deixa d’existir en les llesques de pa posteriors, però continua estant eternament viva i immutable en les llesques que corresponen als anys de la seva vida. ↩︎
Deixa un comentari…