Si l’univers fos només una màquina gegant de peces de rellotge (física clàssica) o una successió de càlculs lògics (IA), l’existència de l’art, la bellesa o la intuïció no tindria gaire sentit; serien errors o decoracions supèrflues. Però per a Penrose, el fet que siguem més artistes que màquines és una conseqüència directa de com està fet el cosmos:
La Intuïció com a pinzellada
Quan un matemàtic té un moment d’inspiració o un artista troba la nota perfecta, no està provant milions de combinacions a l’atzar com faria un ordinador. Està fent un salt no computable. Està connectant amb aquesta realitat profunda (el món platònic) de manera directa. Aquest salt és l’essència de l’artista.
Crear des del buit
Un ordinador sempre necessita dades d’entrada (input) per generar un resultat (output). Un artista pot crear quelcom radicalment nou. Penrose diria que aquesta originalitat prové de l’element d’indeterminació quàntica del cervell: som el punt on l’univers decideix ser una cosa nova que no estava escrita en els àtoms del passat.
La responsabilitat de l’obra
Si som màquines, no som responsables de res (una calculadora no és bona ni dolenta, només funciona). Però si som artistes amb aquesta escletxa de llibertat quàntica, les nostres accions tenen un pes real. La consciència ens dóna la capacitat de jutjar i de comprendre, i això és el que ens fa responsables de la nostra pròpia obra vital.
El llegat de Penrose
Al final, La nova ment de l’emperador és un recordatori que, per molt que la tecnologia avanci, hi ha una part de nosaltres que és sagrada en un sentit físic. No en un sentit màgic o religiós, sinó que la nostra biologia ha estat dissenyada per l’evolució per ser l’escenari on la matèria deixa de ser una esclava de les lleis fixes i comença a ser conscient de si mateixa.
L’univers ens ha donat el millor piano possible; el que decidim tocar-hi és el que ens defineix com a humans.
Enfilall
Deixa un comentari…