Per a Penrose, la connexió entre l’entropia, la física quàntica i la ment no és directa, sinó que passa per un pont que ell anomena reducció objectiva.
El cervell com a sistema de baixa entropia
Perquè la consciència funcioni, el cervell ha de ser un sistema altament ordenat. Penrose sosté que el pensament no pot ser el resultat d’un simple soroll termodinàmic. La fletxa del temps (l’augment de l’entropia) ens dóna una direcció, però la ment necessita aprofitar estructures on es pugui mantenir la coherència abans que el desordre ho destrueixi tot.
On passa la connexió? Els microtúbuls
Aquí és on Penrose es troba amb l’anestesiòleg Stuart Hameroff. Ells proposen que la clau no és a les neurones senceres (que serien massa grans i clàssiques), sinó en els microtúbuls.
- Són estructures minúscules dins del citoesquelet de les neurones.
- Tenen una forma tubular perfecta que, segons Penrose, podria protegir estats quàntics del soroll de l’entropia exterior.
El moment de la consciència: La Reducció Objectiva (OR)
Aquest és el punt on tot s’ajunta. En física quàntica, una partícula pot estar en diversos estats alhora (superposició). La interpretació estàndard diu que la superposició desapareix quan algú observa. Penrose, en canvi, proposa una visió física:
- El col·lapse és físic: Quan la curvatura de l’espai-temps (gravetat) associada a aquestes partícules arriba a un llindar crític, el sistema decideix un estat de manera espontània.
- No és computable: Aquesta decisió no segueix un algoritme. És un esdeveniment físic pur.
- La connexió: Cada vegada que un d’aquests col·lapses quàntics passa als microtúbuls, es produeix un petit pols de consciència.
En resum: La cadena de Penrose
- L’Univers comença amb una entropia baixíssima (ordre total).
- Aquest ordre permet que existeixi la gravetat i estructures complexes com la vida.
- El cervell aprofita aquest ordre per mantenir estats quàntics en els microtúbuls.
- Quan aquests estats col·lapsen per gravetat quàntica (Reducció Objectiva), sorgeix la ment.
Penrose suggereix que la gravetat és la responsable de fer que les coses passin realment. En física quàntica, una partícula pot estar en diversos llocs alhora fins que la seva funció d’ona col·lapsa. Creu que quan la diferència gravitatòria entre aquestes posicions arriba a un llindar crític, la naturalesa es veu obligada a triar una opció. Aquesta elecció és irreversible: un cop triada una realitat, no es pot tornar enrere. Aquí és on la gravetat crearia el tic-tac fonamental de la fletxa del temps a nivell microscòpic.
Això connecta la consciència directament amb l’estructura profunda de l’espai-temps. Per a Penrose, no som ordinadors que processen dades, sinó antenes o participants en un procés físic que ocorre a l’escala més petita de la realitat. És una teoria fascinant, tot i que molt criticada per biòlegs i físics que creuen que el cervell és massa calent i humit per mantenir estats quàntics.
Enfilall
Deixa un comentari…