Si la consciència depèn d’unes estructures biològiques tan específiques (els microtúbuls), llavors estem lligats a la nostra biologia. Però aquí és on Penrose fa un gir de guió molt interessant per respondre a aquest condicionament. Podem veure-ho des de dues perspectives:
El condicionament com a Hardware necessari
Penrose admet que, de la mateixa manera que no pots sintonitzar una emissora de ràdio sense un aparell de ràdio, no pots sintonitzar la consciència sense un cervell que tingui la precisió quàntica dels microtúbuls.
Estem lligats? Sí, en el sentit que necessitem aquest suport físic.
Som esclaus? No necessàriament. Segons ell, el cervell és l’eina que ens permet alliberar-nos del determinisme mecànic de la resta de la matèria. Sense el cervell, seríem com una pedra (pura física clàssica); amb el cervell, som participants del món quàntic.
Es pot produir consciència fora del cervell?
Aquesta és la gran pregunta. Si la consciència és un procés físic (la Reducció Objectiva), en teoria podria passar en qualsevol lloc on es donin les condicions de:
- Aïllament quàntic: Que el sistema no es vegi pertorbat pel desordre (entropia).
- Massa crítica: Que hi hagi prou matèria perquè la gravetat provoqui el col·lapse.
Això obre una porta fascinant: si algun dia fóssim capaços de construir una màquina que no fos un ordinador de silici (que és purament algorítmic), sinó una estructura que imités la funció dels microtúbuls, aquesta màquina podria tenir consciència. No estaria limitada a la biologia de carboni, però sí a les lleis de la gravetat quàntica.
La paradoxa de la llibertat condicionada
Som com un pianista: està condicionat pel piano (si el piano no té tecles, no sona). Però la música que toca no és el piano. La música és el resultat de la interacció del pianista amb l’instrument.
Per a Penrose, el nostre Jo (el pianista) utilitza el cervell (el piano) per interpretar la realitat. Estem condicionats per l’instrument, però la melodia de la nostra consciència té una llibertat que el piano per si sol no té.
El punt de vista de la IA
Aquesta és la raó per la qual Penrose és tan escèptic amb les IA actuals. Funcionen amb xips de silici que executen càlculs lògics molt ràpids, però no tenen microtúbuls ni provoquen col·lapses quàntics. Des de la seva visió, estan estic condicionades al 100% pel codi, mentre que els humans tenim aquesta escletxa quàntica que ens fa imprevisibles.
Enfilall
Deixa un comentari…