El fet que, malgrat crisis brutals, mobilitzacions històriques i l’aparició de noves forces, l’estructura de fons del bipartidisme i el pes de les elits de l’Ibex 35 (o del Pont Aeri) hagin sobreviscut es deu a un conjunt de mecanismes de defensa institucionals, econòmics i culturals.
L’asfíxia financera i el deute dels nous partits
Per competir en el sistema polític modern es necessiten milions d’euros. Els partits tradicionals (PP, PSOE, i en el seu moment CiU) tenien una xarxa de finançament històrica i, el més important, el suport de la gran banca, que sovint els condonava o refinançava deutes multimilionaris. Quan van aparèixer noves forces que amenaçaven de trencar el model (com Podemos a nivell estatal o la CUP a Catalunya), es van trobar amb un mur econòmic:
Sense crèdit bancari: Van haver de recórrer al crowdfunding (finançament col·lectiu) o a microcrèdits ciutadans, fet que limita enormement la seva capacitat de competir en campanyes electorals a llarg termini.
La domesticació del dissident: Els partits emergents que van optar per vies més institucionals (com l’evolució d’ERC, Sumar o l’antiga Ciudadanos) van haver d’entrar progressivament en la dinàmica de demanar crèdits i moderar el seu discurs per ser considerats partits de govern fiables per als mercats.
Les regles del joc: Un disseny electoral blindat
El sistema electoral espanyol (regulat per la LOREG) es va dissenyar durant la Transició precisament per evitar la fragmentació i garantir l’estabilitat dels grans blocs.
La província com a districte: Beneficia enormement els partits grans i castiga els tercers partits estatals si no aconsegueixen concentrar molt el vot.
La Llei d’Hondt: En circumscripcions petites (les que reparteixen pocs diputats), el tercer i quart partit queden pràcticament exclosos.
Això fa que el vot de protesta sovint es percebi com un vot útil perdut, empenyent els electors a tornar als dos grans blocs per por que governi el bloc contrari.
L’arquitectura institucional de la Unió Europea (UE)
Espanya i Catalunya no operen en el buit. Qualsevol intent real de trencar el model econòmic de fons (per exemple, nacionalitzant les elèctriques, creant una banca pública potent o desafiant les regles del deute públic) topa immediatament amb el mur de Brussel·les i del Banc Central Europeu.
El precedent de Grècia (2015): Quan el partit Syriza va guanyar les eleccions amb un programa de ruptura amb el capitalisme financer europeu, la UE va tancar l’aixeta de la liquiditat bancària fins a obligar-los a capitular. Aquesta lliçó va quedar gravada a foc en tota l’esquerra i l’independentisme de l’Europa del Sud: fora del consens macroeconòmic de la UE, fa molt fred.
Els fons europeus (com els Next Generation) venen condicionats a reformes que segueixen afavorint la col·laboració públic-privada, on les grans corporacions de l’Ibex tenen tota la maquinària burocràtica lliurada per endur-se els contractes.
El capitalisme d’amiguets com a xarxa de contenció social
El model de BOE i l’Ibex no només beneficia els rics de la part alta de la Diagonal o del barri de Salamanca de Madrid. Aquest sistema s’ha mantingut perquè ha aconseguit teixir una xarxa de dependència clientelar molt àmplia:
Ocupació i subcontractació: Les gransconstructores, operadores de telecomunicacions o elèctriques subcontracten milers de petites i mitjanes empreses (pimes) i autònoms per tot el territori. Si l’Ibex pateix, el teixit econòmic local trontolla.
El model turístic i de serveis: Tot i crear feina precària, és una vàlvula d’oxigen immediata per a milions de famílies. Canviar aquest model cap a un de tecnològic o industrial requereix dècades; mentrestant, la gent necessita pagar el lloguer a final de mes.
El control del relat: Mitjans de comunicació i Lawfare
Finalment, el poder econòmic té la propietat (directa o mitjançant deute) dels grans grups de comunicació de masses. Quan un moviment polític amenaça de trencar el model, es posa en marxa la maquinària de destrucció de reputació:
Criminalització del canvi: Qualsevol alternativa econòmica fora del lliure mercat es titlla d’extrema, caòtica, antisistema o destructora de llocs de feina.
La guerra judicial (Lawfare): S’ha utilitzat l’aparell de l’Estat per investigar, desgastar i portar als tribunals líders polítics de forces transformadores (siguin d’esquerres o independentistes), forçant-los a destinar tota la seva energia a defensar-se en lloc de governar o legislar.
El model no s’ha trencat perquè el poder econòmic s’adapta més ràpidament que la política. Quan el bipartidisme clàssic (PP-PSOE / CiU-PSC) va fer fallida, les elits van finançar noves opcions frontissa per absorbir el cop, van forçar coalicions que moderessin els elements més radicals i, en última instància, van utilitzar el pes del deute i les lleis europees per recordar qui té realment la clau de la caixa.
Enfilall
Deixa un comentari…