A Espanya, l’anàlisi del bipartidisme, protagonitzat històricament pel PP i el PSOE, com una expressió de la lluita i el consens entre grups econòmics és especialment clar. La transició a la democràcia i la consolidació de l’anomenat Règim del 78 van anar de la mà de la creació d’una elit econòmica molt concreta, fortament lligada al poder de l’Estat.
El nucli del poder: El capitalisme de BOE i l’Ibex 35
A diferència d’altres països on el gran capital neix de la indústria o la tecnologia competitiva, a Espanya el nucli de la gran riquesa té un caràcter històricament regulat i oligopolístic.
Les grans fortunes i empreses es concentren en sectors que depenen directament de les decisions del govern central: banca, energia (elèctriques), grans constructores i telecomunicacions. S’anomena sovint capitalisme de BOE, perquè els seus beneficis depenen més de les lleis, concessions i contractes públics que de la lliure competència.
La divisió de tasques: PP i PSOE com a gestors del capital
Des d’aquesta perspectiva econòmica, el bipartidisme espanyol no ha representat una lluita per destruir el capitalisme de l’altre, sinó dues maneres diferents de gestionar els interessos d’aquestes elits:
| Facció Política | Bloc Econòmic Aliat | Model de Gestió Econòmica |
|---|---|---|
| Partit Popular (PP) | Sector immobiliari i de la construcció, empreses familiars de capital nacional, terratinents (sector agrari tradicional) | Acumulació per desregulació: Afavoreix el totxo (bombolla immobiliària), la privatització de serveis públics transferits a empreses amigues, i rebaixes fiscals directes a les grans fortunes. |
| Partit Socialista (PSOE) | Sector financer (gran banca), multinacionals integrades a la UE, sectors emergents (energies renovables, turisme global) | Modernització i estabilitat: Garanteix la pau social gràcies als sindicats, integra Espanya en les estructures del capitalisme europeu, i utilitza els fons públics per rescatar o subvencionar grans sectors en transició. |
El gran consens econòmic: moments clau
La prova que el bipartidisme espanyol respon a un mateix substrat econòmic es troba en els moments de grans crisis, on les diferències ideològiques desapareixen per salvar els grups de poder:
Les privatitzacions massives (Anys 80 i 90): Començades pel PSOE de Felipe González (Repsol, Argentaria) i culminades pel PP de José María Aznar (Telefónica, Endesa). Van servir per col·locar a amics de tots dos partits en els consells d’administració.
El rescat bancari i la reforma de la Constitució (2011): Davant la crisi financera, el PSOE (Zapatero) i el PP (Rajoy) es van posar d’acord en qüestió de dies per modificar l’article 135 de la Constitució. Aquest canvi blindava que el pagament del deute als bancs estrangers fos la prioritat absoluta de l’Estat, per sobre de qualsevol despesa social.
El mecanisme de recompensa: les portes giratòries
Espanya és un dels països on el concepte de portes giratòries ha estat més evident. Els polítics que legislen a favor de determinats grups econòmics acaben, en deixar el càrrec, asseguts als consells d’administració d’aquestes mateixes empreses amb sous astronòmics.
Felipe González (PSOE) va acabar al consell de Gas Natural Fenosa, José María Aznar (PP) va acabar com a assessor d’Endesa. Ministres d’Economia i Indústria de tots dos colors han acabat històricament a Iberdrola, Santander, BBVA o Repsol.
Aquest flux constant de personal demostra que el personal polític dels dos grans partits comparteix interessos a llarg termini amb l’elit econòmica de l’Ibex 35.
La crisi del model (Post-2014)
Quan la crisi del 2008 va destruir les classes mitjanes, el consens bipartidista es va esquerdar. Van aparèixer nous partits (Podemos, Ciudadanos, Vox) que reflectien noves tensions:
La por del capital: L’aparició de Podemos va obligar el sector financer (bancs com el Sabadell) a admetre públicament la necessitat de finançar alternatives com Ciudadanos per evitar que el descontentament qüestionés el model econòmic.
Noves elits contra velles elits: El teixit de pimes i el capital nacional més enfadat amb la pressió fiscal i la globalització ha trobat refugi en discursos com el de Vox, mentre que el gran capital tecnològic i globalitzat s’ha alineat amb les agendes digitals i verdes dels governs actuals.
Malgrat aquesta fragmentació, el sistema espanyol ha tendit a la reorganització en dos grans blocs (bloc progressista i bloc conservador), demostrant que, encara que els actors canviïn, l’estructura de la lluita econòmica a través del poder de l’Estat segueix sent la mateixa.
Enfilall
Deixa un comentari…